Almirall va néixer a Barcelona el 8 de març de 1841, fill d'una família benestant, al ser el seu pare propietari d'una drogueria important i la seva mare part d'una nissaga d'advocats, clergues i nobles.La posició social de la seva família va permetre a Almirall rebre una educació d'alt nivell, ...

Almirall va néixer a Barcelona el 8 de març de 1841, fill d'una família benestant, al ser el seu pare propietari d'una drogueria important i la seva mare part d'una nissaga d'advocats, clergues i nobles.La posició social de la seva família va permetre a Almirall rebre una educació d'alt nivell, adquirint una cultura molt notable, i estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, que hagué d'abandonar pel fet d'haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale i també estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863.

El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí El Federalista, i col·laborà, entre d'altres periòdics, a la Revista Republicano-Federal; publicà també diversos fulls i opuscles teòrics i de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España.

Almirall va fundar a Barcelona el diari El Estado Catalán, dirigint-lo fins a la seva desaparició el 1873 i fou elegit regidor de l'ajuntament de la ciutat, encara que no va ocupar el càrrec per negar-se a jurar el càrrec per ser aquest jurament contrari a les seves creences republicanes. Almirall serà el creador del periòdic La Campana de Gràcia, on col·laborà assíduament i el 1869 va publicar Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Un cop proclamada la Primera República Espanyola es traslladà a Madrid, per continuar la publicació del diari El Estado Catalán defensant el federalisme des de la capital.

En desacord amb la marxa de la República, Almirall va retornar a Barcelona, i intervingué en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; el 1871 va ser nomenat president de la junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona. El 1878 va publicar a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z. i també Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. Paral·lelament va impulsar la creació de l´Ateneu Lliure de Barcelona, fruit de la controversia sobre darwinisme a l'Ateneu Barxcelonès.

El 4 de maig de 1879, Almirall va iniciar la publicació del primer diari en llengua catalana, El Diari Català, i el 1880, organitzà el I Congrés Catalanista. L'any següent va participar en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona i el 1883, organitzà el II Congrés Catalanista. El 1886 va publicar l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est i va prendre part en una notable polèmica amb Nuñez de Arce, president del Ateneo de Madrid pel seu anticatalanisme. El mateix any 1886 publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, però poc després perdrà el seu lideratge sobre el moviment catalanista arrel de la escissió del Centre Català, iniciant una progressiva reclusió de la vida pública agreujada per la seva mala salut i l'aparició de noves figures més joves dins el catalanisme polític.

En la seva primera joventut Almirall es posicionarà dins el catalanisme anomenat “xaró”, es a dir de caire popular i crític amb la ampul·lositat i artificiositat dels Jocs Florals, envoltat de personatges com Frederic Soler Pitarra, a la rebotiga del qual es reunien per parlar de literatura, periodisme, poesia i ...

En la seva primera joventut Almirall es posicionarà dins el catalanisme anomenat “xaró”, es a dir de caire popular i crític amb la ampul·lositat i artificiositat dels Jocs Florals, envoltat de personatges com Frederic Soler Pitarra, a la rebotiga del qual es reunien per parlar de literatura, periodisme, poesia i teatre, mantenint el seu esperit humorístic. Un dels fruits de la tertúlia de la rebotiga de Pitarra fou la publicació de periòdics humorístics escrits en català, com Un tros de paper (1865), La Rambla (1867) o Lo Noy de la Mare (1866), que van popularitzar la creació artística en català. En aquest període Almirall tenia uns postulats artístics propers al Romanticisme i defensava el geni individual i la espontaneïtat com a claus per l'artista, rebutjant l'academicisme i el racionalisme materialista, fet que canviarà notablement amb els anys.

A partir del 1865, i a mesura que augmentava la tensió política i els dubtes sobre la continuïtat del règim d'Isabel II Valentí Almirall va augmentar la seva participació política en tertúlies com la del Café Suís de la Plaça Reial, sempre des de postulats republicans i federalistes i oposats al règim. Quan es va iniciar la revolució del 1868 Almirall hi participarà d'una manera activa, prenent part en la redacció del diari clandestí Boletín Oficial de la Revolución i formant part del grup de revolucionaris que van prendre l'Ajuntament de Barcelona. Un cop triomfada la Revolució, Almirall fundarà el Club dels Federalistes, integrat per bona part dels seus companys de la tertúlia del Café Suís i de la rebotiga de Frederic Soler, i des d'allí impulsarà el federalisme i les crítiques contra la manca de canvis en profunditat del govern de Prim; Almirall dirigirà en aquest període revistes com El Federalista, La Revista Republicana-Federalista o el periòdic La Trona, des d'on plasmarà el seu federalisme intransigent i el seu radicalisme democràtic.

El federalisme almirallià s’emmirallava en el model suís i nord-americà; Almirall, a més, era contrari a les quintes i favorable a una intervenció estatal per millorar la situació social i la problemàtica obrera, però en poc temps va començar a tenir problemes amb els sectors federalistes que participaven en el govern de Prim, produint-se una clara divisió entre els federalistes intransigents i els republicans històrics. Aquesta divisió va quedar plasmada amb l'aparició de dos portaveus de premsa del PRDF, La Razón, partidària de la direcció del partit, i El Estado Catalan, dirigit per Almirall. Quan es produeixi la insurrecció del setembre del 1869 Almirall serà empresonat i dut a Mallorca, des d'on va poder escapar refugiant-se a França uns mesos mes tard; poc després va poder retornar a Barcelona al produir-se l'indult del govern als rebels exiliats. Aquests fets van concedir una gran popularitat a Almirall, que va ser el candidat més votat a les eleccions municipals del 1870, encara que la seva negativa a jurar la constitució va impedir-lo ocupar cap càrrec, fet que va dividir encara més els republicans entre possibilistes i intransigents.

Almirall va participar a la fracassada revolució de les quintes del 1870, i poc després va promoure la creació d'una revista satírica de caire republicà per promoure aquest moviment entre les classes populars: La Campana de Gràcia, un altre objectiu d'aquesta revisa era reconstruir les relacions entre les dues branques del republicanisme; encara que, curiosament, la progressiva radicalitat contra la direcció republicanofederal serà, juntament amb la oposició a la tàctica insurreccional que ja havia fracassat el 1869 i el 1870, un dels motius que impulsaran a Almirall a abandonar els càrrecs al comitè local del PRDF.

Després d'això Almirall passarà a dirigir la Casa de Caritat a partir del 28 de maig del 1871, des d'aquest càrrec Almirall va fer tot el possible per introduir reformes que milloressin les expectatives de futur dels orfes que vivien a la Casa de Caritat; la gestió d'Almirall va ser eficaç i transparent, fet que li va proporcionar un notable prestigi entre la ciutadania.

A partir del 1873 Almirall va tornar a participar en política, promovent la creació del Comitè republicà democràtic federal de l’exèrcit i l'armada, intentant provocar una revolució federal que acabés de cop amb l'estat centralista; seguint aquesta idea Almirall es traslladarà a Madrid entre el març i el juny del 1873 per editar El Estado Catalán, amb la intenció d'influir sobre la política de la capital un cop vist que les possibilitats de crear un estat federal impulsant-lo des de les bases eren escasses, aquesta opció no va tenir èxit i el juliol va tornar a Catalunya absolutament desenganyat amb els dirigents del PRDF. Després d'aquests fets Almirall va intentar posar en marxa el primer centre de formació professional d'Espanya creant l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell i també va retornar a la direcció de la Casa de Caritat.

Un cop instaurat el règim de la Restauració Almirall va veure's forçat a abandonar la seva activitat política a la espera que el nou règim disminuís la seva repressió. Mentre això suceïa Almirall va dedicar-se a promoure el positivisme i l'evolucionisme com a sistemes de pensaments apartats tant del romanticisme més conservador com de l'idealisme il·lustrat que havia fracassat en la I República. Una de les vies de transmissió d'aquest pensament serà la revista El Porvenir, en la qual Almirall participarà activament defensant la modernització del Dret Civil català, mentre que la negativa de Duran i Bas a permetre les conferencies evolucionistes de Pere Estasen a l'Ateneu Barcelonès faran que Almirall i altres intel·lectuals seguidors d'aquesta corrent creessin l'Ateneo Libre, que va esdevenir un centre difusió del evolucionisme i el positivisme i també un punt de trobada dels opositors al règim, encara que l'enfrontament entre les diferents tendències republicanes acabaran provocant la sortida d'Almirall del Ateneo el 1880.

Almirall va posar en marxa el Diari Català el 1879, emparant-se en la nova llei de premsa, i va intentar polititzar el catalanisme des de les seves pàgines, fent una evolució personal del federalisme intransigent al federalcatalanisme per influència de les seves idees positivistes i evolucionistes i per les lliçons que va aprendre del fracàs de la I República. L'altre camp de batalla d'Almirall va ser la defensa de la modernització del Dret Civil català, que ell considerava arcaïc i un dels responsables de la pervivència del carlisme al principat, però evitant el perill d'assimilar-lo al Dret Civil espanyol. Quan Cànovas va decidir precisament unificar tot el país sota el Dret Civil espanyol Almirall esdevindrà un dels principals defensors del Dret Civil català, participant al Congrés Català de juriconsults del 1880-81.

Almirall va organitzar la celebració del Primer Congrés Catalanista a l'octubre-novembre del 1880, amb l'objectiu de trobar unes bases mínimes que fossin acceptades per totes les tendències catalanistes. Dins el Congrés es va produir un enfrontament clar entre els partidaris de l'acció política, liderats per Almirall, i el grup de La Renaixença, aliat amb els centralistes, contrari a la participació política. Després del Congrés Catalanista la politització del catalanisme pasarà a ser l'objectiu principal d'Almirall, per sobre del republicanisme, fet que va suposar que Almirall abandonés del PRDF el 1881, després d'una visita de Pi i Margall a Barcelona on va veure clara la incompatibilitat de les seves respectives visions del federalisme a Espanya. A partir d'aquell moment Almirall concentrarà els seus esforços en el Centre Català, amb l'objectiu que es convertís en una plataforma unitària del catalanisme a partir d'uns mínims basats en la lluita contra el centralisme i la defensa del idioma i el Dret Civil; el resultat d'això serà la celebració del Segon Congres Catalanista el març del 1883.

Pocs mesos després el Centre Català va canviar els seus estatuts per permetre l'activitat política. La primera actuació del Centre serà la proposta d'elaboració d'un Memorial de Greuges el 1885, fet que va suposar un gran èxit pel Centre a l'hora d'unificar les diferents tendències catalanistes sota un projecte comú. Malgrat això poc despres hi haurà la primera escissió del Centre Català, al separar-se'n els regionalistes catòlics i antiliberals encapçalats per Romaní i Puigdengolas i Pella i Forgas, que crearan la revista La España Regional. Almirall assumirà una posició moderada pel que fa al seu republicanisme i anticlericalisme per tal de mantenir un Centre Català acceptable per tots els grups catalanistes, fet que el va permetre esdevenir el líder del catalanisme polític entre el 1885 i el 1887; serà precisament en aquest període quan Almirall publiqui a França L'Espagne telle qu'elle est, una obra on denuncia les greus mancances i irregularitats del sistema de la Restauració; i la seva obra principal: Lo Catalanisme, una obra que immediatament esdevindrà de referència dins el món catalanista i que provocarà una aspra polèmica amb el director del Ateneo de Madrid Nuñez de Arce.

La preponderància d'Almirall dins el catalanisme arribarà a la seva fi el 1887, quan els sectors conservadors vinculats al grup de La Renaixença van escindir-se del Centre Català a causa del predomini dels liberals i de la oposició d'Almirall a la celebració de la Exposició Universal de Barcelona; Almirall respondrà als escindits creant La Veu del Centre Català, però la escissió es va consolidar al crear-se la Lliga de Catalunya, el programa de la qual era molt similar al del Centre Català.

La escissió del Centre Català afectarà greument el seu futur i en menys d'una dècada es dissoldrà al integrar-se dins la Unió Catalanista, Almirall per la seva banda perdrà de manera definitiva la preponderància del catalanisme i els seus problemes de salut, que s’havien iniciat precisament poc abans de la escissió l'apartaran de la vida política a partir del 1888.