La irradiació de Goethe com a gran figura de la cultura alemanya li assegurà un rol preeminent en la difusió de les idees romàntiques per Europa. Werther, Hermann i Dorothea i Faust són les obres goethianes amb més repercussió al llarg de la història, però cal observar si realment foren també durant el segle XIX les peces del poeta que tingueren més ressò.
El coneixement que hi havia a Espanya de l’obra de Goethe era molt parcial, amb el Werther i els Lieder encapçalant la classificació. Tanmateix, l’influx del poeta a l’hora de definir el weltschmerz i els usos amb què es manifestava (com ara la moda dels suïcidis) fou decisiu. No és fins el 1803 que apareix en llengua castellana, però a París, una peça de Goethe: Werther. Ja el 1800 i el 1802 s’havien produït dos intents de publicar aquesta novel·la, si bé la censura ho impedí. Cal esperar que l’editor valencià Cabrerizo publiqui, el 1819 i per separat, Hermann i Dorothea i Werther, per a trobar la primera notícia de la traducció de Goethe a Espanya. De fet, ben aviat sorgiren altres edicions d’aquestes dues obres: la primera d’elles compta amb una reimpressió de l’exemplar de Cabrerizo el 1828 i una altra el 1842, a més d’una nova traducció a càrrec de Manuel Gil Maestre publicada a Salamanca el 1879. Quant a Werther, apareix el 1819 la segona edició coneguda a Espanya: Aventuras amorosas del joven Verter, reimpresa a l’any següent. El 1821 es publica Verter o las pasiones i el 1835 veu la llum la coneguda traducció de José Mor de Fuentes sota la impremta de Bergnes de las Casas: Las cuitas de Werther. Hi ha una altra edició de Las pasiones del joven Verter de l’editor Cabrerizo l’any 1836, així com la publicació en fulletó de l’obra goethiana el 1856. Finalment, apareix el 1874 el Werther dins la “Biblioteca Selecta” i la “Biblioteca Universal”. Ara bé, malgrat la freqüent reedició d’aquestes obres, la mediocritat de les traduccions i de les edicions (que tendien a ser en fulletó) no col·laborà en una tasca de difusió més àmplia del poeta alemany. És més, la influència de Goethe en aquesta època es produïa de la mà de traduccions franceses, molt llegides a la península: el 1839 apareixia el Werther a París amb traducció de Leroux, que acompanyava el Hermann i Dorothea amb traducció de Xavier Marmier.
Hi ha, però, un sector literari on Goethe sí que tenia un cert ressò. La indústria en auge de la premsa periòdica il·lustrada reservava un espai a les balades del poeta i a estudis sobre la seva obra. Així, el Museo de Familias i el Semanario Pintoresco contenen biografies sobre Goethe, i la Revista Europea dedica un estudi a l’obra de l’alemany. No podem oblidar, tampoc, la tasca divulgativa que exercia l’òpera. Charles Gounod va compondre Faust (1859), una òpera amb clara reminiscència a l’homònim goethià. Més endavant, el 1866 A. Thomas donava a conèixer la Mignon, inspirada en el Wilhelm Meister, i Jules Massenet estranava Werther el 1892 gràcies al record de l’obra de Goethe.
Madame de Staël i August Wilhelm von Schlegel, amb els respectius tractats De l’Allemagne i Über dramatische Kunst und Literatur, introduïren la noció romàntica arreu d’Europa, si bé es tractava d’un romanticisme ortodox i moralitzador. Pau Piferrer, Manuel Milà i Fontanals i Josep Llausàs eren bons coneixedors de la literatura alemanya. Així, Llausàs traduïa la balada El rei de Thule, mentre que Milà i Fontanals versionava un fragment del Goetz von Berlichingen el 1846 a la revista La Discusión i deixava entreveure una empremta més profunda de la lectura atenta de Goethe en la pròpia obra. Les balades La calumnia o les Leyendas en prosa beuen del caràcter popular i llegendari dels escrits de Goethe. De la mateixa manera, el poema “Una sirena” i l’escena “Fasque nefasque” manifesta l’empremta doctrinal del Faust goethià. També el Diablo Mundo d’Espronceda destil·la l’eco d’aquesta tragèdia. Altrament, els Lieder i el Diván occidental-oriental tenen un ressò a la literatura espanyola i catalana de principis del vuit-cents.
Amb l’arribada de l’any 1856, el coneixement de Goethe a la península varià. La filosofia alemanya impulsà, gràcies a pensadors com Krause, Fichte i Hegel, l’aparició i l’arrelament d’una germanofília que es traslladà en l’auge de notables revistes com ara La América i El Museo Universal, que divulgaven estudis sobre la literatura alemanya com el que redactà Francesc Matheu el 1867 per a aquesta última publicació periòdica. És, però, La Abeja –la revista germanòfila de Bergnes de las Casas– qui publicava, entre el 1863 i el 1865, un fragment de Las conversaciones con Goethe de Eckermann (“Recuerdos de Goethe”), així com també les dues parts del Faust (si bé la segona és compendiada), amb traducció de Fernández Matheu i Bergnes de las Casas. És aquesta traducció la que s’edità, el 1865, a l’impremta d’Oliveres gràcies a la traducció, segons consta, d’una “Sociedad Literaria”. A més, La Abeja també compta amb la publicació en fulletó de l’obra Las pasiones del joven Verter i d’alguns poemes solts en versió del mateix Matheu i de Teodor Llorente. És aquest últim qui tradueix, el 1882 i amb considerable èxit, la primera part del Faust, que ja havia estat versat, també de manera fragmentària, a la llengua espanyola en vuit ocasions des del 1856. D’aquestes traduccions quatre es produeixen a Catalunya (una de les quals és la de F. Pelagi Briz, del 1864), i és que la influència de Goethe a casa nostra té un component diferent de la recepció de l’alemany a la resta de la península.
Els anys setanta i vuitanta del segle XIX vénen fortament marcats per l’auge de les edicions de Goethe, amb un especial ímpetu en la primera part del Faust, si bé la conjuntura política i social del país dificultava tota acció cultural. Amb l’adveniment del desastre colonial, les edicions de Werther repuntaren, tot posant de manifest que l’ambivalència de les obres de l’alemany seduïa el lector des de diferents àmbits. També en aquests anys sorgiren estudis crítics de González Serrano i de Valera.
Goethe compta, en el catàleg del 1874 de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, amb nou obres, a les quals se n’afegeix una el 1891. Ocupa el novè lloc en la llista d’autors amb més representació en aquesta Biblioteca. Si bé aquestes obres entraren amb anterioritat a la dècada del 1880, durant l’últim quart de segle s’aprecia amb una certa regularitat la celebració d’actes a propòsit de la llengua i la literatura alemanyes. És així que el 1885 Gaspar Sentiñón inicia un curs d’alemany, i el 1887 Arturo Farinelli imparteix una lliçó sobre Heinrich von Kleist.
És gràcies a Joan Maragall que Goethe s’introduí als cenacles literaris catalans. Ja als vint-i-un anys, Maragall llegia Werther, obra que marcà la seva producció literària des dels inicis. Conegué igualment els Lieder, que admirava profundament, així com Ifigènia (que traduí el 1898 a L’Avenç), Hermann i Dorothea, Faust i Veritat i Poesia, entre d’altres. Maragall recollí, de la mà de Goethe, la tradició oblidada a Catalunya d’un romanticisme filosòfic i moral, negligida enfront el romanticisme historicista imperant gràcies al triomf de les novel·les de Scott. I aquesta visió de Goethe es mantingué fins ben entrat el segle XX, amb el tribut d’escriptors com Eugeni d’Ors i Carles Riba, que destil·len, en la seva producció literària, l’eco de l’alemany.
De fet, el nombre de traduccions i edicions (tant en espanyol com en català) augmentà considerablement durant el primer terç del segle XX. Així ho demostren les deu edicions d’obres de Goethe aparegudes en llengua catalana, entre les quals destaquen, a banda de les versions de les tres obres cabdals del poeta, diverses adaptacions teatrals: la de Josep Lleonart del Faust datada el 1928, una altra de Maragall de La Margarideta (escenes de Faust) del 1904, i la del Torcuato Tasso de Lleonart, de 1908. A més, Jeroni Zanné publicà Disset sonets de Goethe el 1906; Joan Maragall donà a conèixer Nausica el 1913, una tragèdia extreta d’un episodi de l’Odissea, com havia fet Goethe en la seva peça homònima; Manuel de Raventós traduí el Goetz l’any 1920, i la Generalitat de Catalunya edità una Antologia de l’obra de l’alemany en el centenari de la seva mort, el 1932. Altres obres de Goethe que foren introduïdes a la península, si bé amb no tant de ressò, són: Wilhelm Meister (amb traducció de J. de Fuentes el 1880), Italienische Reise(‘Viatge a Itàlia’), traduïda el 1891 per Fanny G. Garrido, i Die Wahlverwandschaften (‘Les afinitats electives’), publicada a la península el 1901.
Llegir [-]
Entreu