Parlar de la influència a Espanya i a Catalunya de James Macpherson és centrar el focus d’interès en la seva obra summa: The Works of Ossian (1765). Cinc anys abans Macpherson havia donat a conèixer els Fragments of Ancient poetry, collected in the Highlands of Scotland, and translated from the Galic or Erse language (1760), fonament de la posterior obra ossiànica.
Aquest petit volum constava de setze poemes agrupats en quatre títols segons els personatges protagonistes que hi dialogaven. Així, hi havia Shilric i Vivenla del primer llibre al tercer; Connal i Crimora del quart a l’onzè; Ryno i Alpin del dotzè al catorzè i, finalment, Duchommar i Morna del quinzè al setzè i últim. De tots aquests poemes, només dos es consideren balades autèntiques, mentre que la resta fou inventada per Macpherson. Malgrat tot, l’èxit aconseguit per aquests Fragments fou tan gran que el mateix 1760 es féu una segona edició de l’obra. Així mateix, també es publicaren alguns poemes en revistes angleses, com ara The Annual Register, que conté dos poesies en vers i tres en prosa en l’edició del 1760.
El desembre de 1761 (però amb data del 1762) i després de recórrer les muntanyes escoceses –certament, un paratext immillorable– Macpherson publicava Fingal, An Ancient Epic Poem, In six Books: Together with Several other Poems, composed by Ossian the son of Fingal. Aquesta obra anava encapçalada per A Dissertation concerning the antiquity of the Poems of Ossian, que es reproduirà des de llavors en totes les futures edicions dels poemes ossiànics. Així mateix, el març del 1763 es publicava a Londres i a Dublín Temora, An Ancient Epic Poem, In Eigth Books: Together with Several other Poems, composed by Ossian, the son of Fingal. Aquestes dues traduccions constituïren, el 1765, l’obra The Works of Ossian, però fou l’edició del 1773 la que serà considerada com a definitiva i la que acabarà essent difosa per Europa i per Amèrica.
L’inqüestionable èxit de l’operació literària de Macpherson derivà en ràpides imitacions. És el cas d’escriptors com John Clark o Edmund de Harold, amb traduccions fraudulentes i poc aclamades. John Smith publicà l’obra Galic Antiquities, també coneguda com Ossian i avalada per no pas poques traduccions al llarg dels segles XVIII i XIX. A Espanya aparegué Catalina Macpherson de Bremont, narradora gaditana que firmava amb el pseudònim de “Ossiana”.
Fins ben bé els anys trenta del segle passat, hi havia la fama, estesa al seu temps per Juan Valera, que els Fragments ossiànics no penetraren, o ben poc, a Espanya: “El cantar melancólico del padre de Óscar se hoyó muy poco en España”. Només quedava, deia Valera, la dèria d’anomenar bards els poetes. Tanmateix, aquesta afirmació no és del tot certa. Si bé no foren moltes les traduccions que es portaren a terme de les obres del cicle ossiànic, sí que fou gran el ressò del nom d’Ossian. És més, l’empremta que aquests poemes deixaren en la literatura de la península Ibèrica ve avalada pels prestatges de les biblioteques particulars d’homes de lletres com ara Manuel de Cabanyes i Joaquim Rubió i Ors. El poeta Cabanyes tenia una edició dels poemes ossiànics en traducció italiana de Melchiorre Cesarotti, i Rubió i Ors comptava amb dues traduccions franceses d’Ossian a càrrec de Letourneur, fet que demostra que l’eco d’Ossian a Espanya també es produïa de la mà de traduccions foranes. Així mateix, els àlbums romàntics –com el de Clementina de Onís y Onís, que conté una poesia de Fulgencio Torres amb reminiscències ossiàniques– són també una inestimable mostra de la vida literària de l’època del Romanticisme.
Per la seva banda, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès recull tres obres del famós poeta escocès: Ossian, barde du III siècle. Poëmes gaéliques recueillis par James Macpherson (Paris, Hachette, traducció de Christian Pitois, 1858); Poesie di Ossian (Milà, Nicolò Bettoni, traducció de Melchiorre Cesarotti, 1822-1823), i Gaul, poema de Ossian (en traducció d’Antonino Chocomeli, Valencia, 1874), aquest últim estudiat ja en l’article d’aquest portal que duu el mateix nom. La presència de les obres de James Macpherson no és, tanmateix, molt estesa. Si tenim en compte que l’escocès fou molt influent en la concepció historicista i medievalitzant de la literatura catalana dels anys 30 i 40 del vuit-cents, hem de concloure que són poques les mostres que se’n conserven a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (de fet, només n’hi ha dues a finals del vuit-cents).És més, la traducció de Pichois entrà probablement a la dècada del 80 (la de Chocomeli ho féu el 1882), malgrat que tot sembla indicar que el catàleg mostra una atenció prioritària a obres de caire científic en detriment de les de caire imaginatiu.
La primera traducció dels poemes ossiànics a la península Ibèrica data del 1788. José Alonso Ortiz, advocat granadí, donava a conèixer “Carthon” i “Lathmon” en un volum, el primer d’una sèrie mai no realitzada de l’obra d’Ossian. Es tracta d’una traducció doble, en prosa i en vers, feta directament de l’original anglès i no a través de versions franceses o italianes, com sovint era el cas. De fet, així succeïa amb la traducció en vers del “Fingal” de Pedro Montengón, extreta de l’edició italiana de Cesarotti del 1783 (Poesie di Ossian). Tot i que el llibre de Montengón es titulava Fingal y Temora, poemas épicos de Ossián, antiguo poeta céltico, només es té notícia de l’aparició del primer poema.
Més endavant, l’abat José Marchena publicava en vers sis fragments dels poemes d’Ossian, apareguts a Madrid el 1804 a la revista Variedades de Ciencias, Literatura y Artes i inclosos posteriorment per Menéndez y Pelayo a la seva Biblioteca de traductores españoles. Es creu que aquesta traducció respon a un nou projecte d’edició de la totalitat dels poemes ossiànics que, tanmateix, no es realitzà. També l’abat Marchena publicà “La guerra de Caros” i “La guerra de Inistona”, recollits en un manuscrit autògraf de poesies de l’autor. Juan Nicasio Gallego deixà com a llegat literari la traducció, arreglada, del poemes “Minona” i “Temora”, així com la traducció i adaptació a escena de la tragèdia francesa d’Arnault Óscar, hijo de Ossián (v. 1809). Entre les representacions teatrals de tema ossiànic, destaca Fingal, fantasía dramática en cinco actos, d’Antonio García Gutiérrez. Per una altra banda, Ángel Lasso de la Vega publicà en vers els Poemas gaélicos a la “Biblioteca Universal” el 1883, i José Rúa Figueroa traduí en prosa el poema “Carthon”, aparegut al Semanario Pintoresco Español el 4 de juliol del 1852.
A banda d’aquestes mostres directes de l’empremta de l’obra de Macpherson a Espanya, també s’observa la moda ossiànica en la premsa i en els escrits de nombrosos escriptors i poetes. La revista El Europeo publicà la traducció anònima i en prosa castellana d’un fragment ossiànic titulat “Canto de Dorval en uno de los poemas de Ossián” (1824). Així mateix, Joan Freixa i Cos traduí per a La Veu de Catalunya el poema “Los planys de Minvana” (1891), molt en voga en els cercles renaixencistes. I és que la literatura catalana donà significants mostres de la influència d’Ossian. Lo Gay Saber acull tres traduccions de poemes del cicle ossiànic: “Cruthloda, (D’Ossian). Poema en tres cants”, en prosa catalana i publicat el 1880 per Artur Masriera; “Mort de Fingal”, per Francesc Pelagi Briz (1880), i “Les queixes de Minvana”, de la mà d’Enric Franco, el 1882. Així mateix, El “Roudor de Llobregat”, de Rubió i Ors, és una creació emparada sota l’influx ossiànic. I no podem oblidar tampoc la sèrie de sis articles apareguts a La Abeja amb el nom de “Estudios críticos sobre los poemas de Ossián por Macpherson”, així com també les reflexions que engloben els “Estudios históricos y literarios. Ossián y su era”. Aquests dos estudis, presos directament de l’original de Macpherson, acompanyen l’anònima traducció en prosa de dos poemes ossiànics: “Temora” i “La muerte de Cutilinio”. Són també nombroses les referències al fenomen ossiànic aparegudes en publicacions com el Diario de Barcelona, El Guardia Nacional, El Museo de Familias i El Museo Universal. De fet, la moda ossiànica també es manifestava en revistes satíriques, si bé ho feia des d’un altre angle: les obres de Manuel Bretón de los Herreros i de Eugenio de Tapia fustiguen la influència de Macpherson a Espanya, i més encara quan definitivament es nega l’autenticitat dels versos ossiànics. En aquesta direcció actuen també les digressions humorístiques de José Joaquín de Mora i les cròniques jocoses publicades en revistes com El Reflejo.
D’entre els escriptors emparats sota l’influx d’Ossian, destaquen tant autors preromàntics (Juan Meléndez Valdés, José Somoza y Muñoz i Bernadino Fernández de Velasco, el duque de Frías), poetes afins a una estètica clarament romàntica (José de Espronceda, Antonio García Gutiérrez, Eduardo González Pondal, Juan Arolas, Vicente Boix, Nicomedes Pastor Díaz), com poetes d’un clar postromanticisme (Gustavo Adolfo Bécquer).
Finalment, també fou significatiu l’eco de l’obra compilada per James Macpherson en altres arts, com ara la pintura i la música. Ossian oferí l’argument a quadres de François Gérard, A. L. Girodet i J. A. D. Ingres, així com a composicions d’Eugène Isabey i de Antoine-Jean Gros. També el cicle ossiànic inspirà òperes: Ossian ou les Bardes, de Le Sueur (1804), Comala, de Calzabigi i Morandi (1780), i Colto, de Foppa i Bianchi (1788).
Llegir [-]
Entreu