La literatura italiana del segle XIX és objecte a Espanya d'una recepció inferior a la de l'anglesa o la francesa, degut que la majoria dels emigrats durant la Dèdaca Ominosa s'estableixen a Londres o París i importen d'allí les novetats en literatura i pensament que serviran a la construcció del ...
Llegir [+]
La literatura italiana del segle XIX és objecte a Espanya d'una recepció inferior a la de l'anglesa o la francesa, degut que la majoria dels emigrats durant la Dèdaca Ominosa s'estableixen a Londres o París i importen d'allí les novetats en literatura i pensament que serviran a la construcció del romanticisme espanyol. Així doncs, l'escàs coneixement de l'actualitat literària d'Itàlia es deu a la immigració liberal que a principis dels anys 20 ens arriba d'aquest país. Alessandro Manzoni és un dels escriptors italians que gaudeix de més bona acollida entre el públic espanyol, juntament amb Vittorio Alfieri i Giacomo Leopardi. És la popularitat d'Alfieri i Manzoni la principal aportació dels italians al nostre romanticisme, ja que sense la seva producció el moviment no hauria gaudit d'una difusió tan àmplia. Catalunya és on més interès genera l'obra de Manzoni, mentre que a Mallorca la seva poesia resulta especialment influent.
L'obra de l'italià arriba de forma desigual: la seva poesia (en destaca Il cinque maggio, de 1821) i la novel·la
I promessi sposi (1827) es difonen satisfactòriament, mentre que els seus drames i textos teòrics (Osservazioni sulla morale cattolica, de 1819, és el més ben acollit) passen força inadvertits i no començaran a ser traduïts fins a la segona meitat de segle. La primera referència que trobem d'ell és a l'article "Romanticismo", firmat per Luigi Monteggia a El Europeo l'octubre de 1823, en què es considera Il conte di Carmagnola (1820) un exemple de drama romàntic i es remet a Manzoni com a autoritat per aprofundir en l'estudi del moviment. El 1833 José Amador de los Ríos considera l'italià a El Cisne (revista sevillana romàntica) com la primera autoritat del romanticisme a Itàlia i en destaca tant la seva faceta de novel·lista com la de poeta o dramaturg. És cap a 1841 i 1842 quan creix la presència de Manzoni en premsa: Josep Maria Quadrado li dedica un article (que publiquen La Palma, de Mallorca; La Alhambra, de Granada, i altres publicacions periòdiques), en què valora molt positivament I promessi sposi; el 1844 Salvador Constanzo divulga al Semanario Pintoresco la producció poètica de l'italià.
L'oda Il cinque maggio (1821) és un dels poemes italians que gaudeix de més fortuna a l'Europa del segle XIX: una llarga nòmina de traductors (entre ells Goethe, Villemain o l'emperador Pere II de Brasil) l'introdueix al panorama literari dels seus respectius països. A Espanya, Il cinque maggio aconsegueix una gran difusió però no arriba a inserir-se amb èxit en la tradició literària pròpia. El 1844 apareix una primera traducció lliure de l'oda a càrrec del malagueny Tomás Rodríguez i Díaz Rubí; el 1846 Manuel Cañete en realitza una nova traducció. El veneçolà José Heriberto García de Quevedo en publica diferents versions: la primera apareix dedicada a Zorrilla el 1847 (aquesta és la primera traducció que imita la mètrica original de l'oda), la segona es publica el 1851 i la tercera s'inclou a les seves obres completes (1863). José Eugenio de Hartzenbusch tradueix també l'oda de Manzoni: el 1847 n'apareix una primera versió i el 1864 en publica una segona al seu llibre Obras de encargo. Molts altres escriptors s'encarreguen també de traduir Il cinque maggio al castellà: el 1868 se'n publica un recull.
En l'àmbit català, Josep Llausàs tradueix Il cinque maggio el desembre de 1867, el llegeix poc després a l'Ateneu Barcelonès (llavors Ateneo Catalán) i el publica el 1869 juntament amb traduccions de la mateixa obra a càrrec d'altres autors, entre els quals figura Josep Martí i Folguera. Folguera publica a Barcelona a principis de 1868 una primera traducció de l'oda al castellà, mentre que el 1874 en firma una altra en català a Reus. El 1889 Joan Lluís Estelrich publica a Palma de Mallorca una Antología de poetas líricos italianos, obra de referència on es recullen Il cinque maggio, Inni sacri i un passatge del final del segon acte d'Il conte di Carmagnola.
I promessi sposi és publicada per primera vegada en castellà el 1833, pocs anys després de la seva aparició a Itàlia. Tot i així és durant la segona meitat de segle quan les traduccions de la novel·la comencen a publicar-se sobretot a Madrid i Barcelona amb certa freqüència. En contrast amb la seva popularitat, la incidència d'I promessi sposi en la literatura espanyola passa força desapercebuda; això podria ser en part degut al fet que l'autoritat de Walter Scott en el gènere de la novel·la històrica estava ja consolidada. Pedro Antonio de Alarcón és dels pocs escriptors castellans que mostren interès per la novel·la de Manzoni.
Pel que fa a la fortuna d'I promessi sposi a Catalunya, s'ha indicat la seva filiació amb el poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau: la coincidència d'ecos verbals així ho suggereix i a més és coneguda l'admiració de l'escriptor català per Manzoni. Sembla que el mateix Aribau proposa al seu amic Juan Nicaso Gallego que tradueixi la novel·la al castellà, fet que donarà peu a l'edició publicada a Barcelona per Bergnes de las Casas el 1836-1837. Gaietà Vidal i Valenciano es fa ressò a Confiança en Déu (1863) del missatge providencialista de la novel·la de Manzoni. Caldrà esperar fins al 1923-1924 per trobar la primera traducció al català d'I promessi sposi, a càrrec de Maria Antònia Salvà.
Manuel Milà i Fontanals se sent fortament atret per l'obra de Manzoni, a qui considera un dels millors lírics italians. En copsa el pensament historicista i el valor del sentiment en la creació literària, i d'acord amb ell s'interessa pel qüestionament de les unitats dramàtiques. Juntament amb Piferrer exerceix influència sobre Josep Llausàs. A l'igual que Milà, Menéndez Pelayo destaca els valors cristians de la seva producció; el santanderí és el crític espanyol que més aprofundeix en l'estudi de l'obra de Manzoni. Pel que fa a la poesia, La misa nueva del vilanoví Manuel de Cabanyes presenta similituds amb els Inni sacri; els mallorquins Josep Maria Quadrado, Josep Lluís Pons i Gallarza, Miquel dels Sants Oliver i Miquel Costa i Llobera també són admiradors de la poesia de Manzoni, mentre que Mn. Jaume Collell i Adolf Blanch denoten la influència de l'italià en els seus poemes patriòtics.
Al segle XIX la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès comptava amb un exemplar en italià d'obres completes de Manzoni (ed. Baudry, 1843) que recull els seus èxits més rellevants amb l'excepció de Marzo 1821, aparegut posteriorment. I promessi sposi i una mostra de la seva obra poètica inclosa en un volum dedicat a la poesia italiana completen la presència de Manzoni a l'Ateneu.
Llegir [-]
Entreu