Johann Christoph Friedrich von Schiller (Marbach, 1759 - Weimanr, 1805). Escriptor alemany. La seva obra és fonamental per la construcció de la cultura alemanya moderna. Fill d'un oficial de l'exèrcit, neix en el si d'una família de modesta situació econòmica i profundes creences religioses. De jove gaudeix d'una sòlida formació ...

Johann Christoph Friedrich von Schiller (Marbach, 1759 - Weimanr, 1805). Escriptor alemany. La seva obra és fonamental per la construcció de la cultura alemanya moderna. Fill d'un oficial de l'exèrcit, neix en el si d'una família de modesta situació econòmica i profundes creences religioses. De jove gaudeix d'una sòlida formació en llatí i estudia dret, que abandona per la carrera de medicina. Acabats els estudis comença a treballar com a metge militar, però paral·lelament s'interessa cada vegada més per la creació literària: estrena amb gran èxit el seu primer drama, Die Räuber (Els bandits, 1781), i alguns diàlegs filosòfics.

Al llarg dels anys 80 canvia repetidament de residència: castigat per una salut fràgil i amb dificultats per guanyar-se la vida és acollit a una finca de Bauerbach, on publica Die Verschwörung des Fiesco zu Genua (La conspiració de Fiesco a Gènova, 1783). A Mannheim contrau malària, fet que no li impedeix aconseguir una feina com a autor teatral i elaborar el drama Kabale und Liebe (Càbales i amor, 1784) i el tractat que serà posteriorment conegut com Die Schaubühne als moralische Anstalt betrachtet (El teatre com a institució moral, 1802), entre altres. L'estada de Schiller a Gohlis es caracteritza per l'empitjorament de la seva salut i la consciència d'estar vivint un procés de transformació; en aquesta època publica l'oda An die Freude (A l'alegria, 1785), musicada per Beethoven, i Don Karlos (Don Carlos, 1787), que havia començat a escriure anys abans.

El 1787 Schiller enceta una nova etapa, considerada clàssica, en què cercarà la seva pròpia identitat com a escriptor i concebrà una nova estètica. Les necessitats econòmiques el motiven a escriure obres de caràcter històric, com Geschichte des Abfalls der vereinigten Niederlande von der spanischen Regierung (Història de la revolta dels Països Baixos sota el regnat d'Espanya, 1788). El 1789 és nombrat catedràtic de filosofia i l'any següent contrau matrimoni amb Charlotte von Lengefeld, però serioses complicacions de salut l'obliguen a abandonar la universitat. El príncep hereu de Dinamarca ofereix a l'escriptor una pensió que li permet dedicar-se de ple als seus interessos: estudia a fons la filosofia de Kant i publica els tractats Über Anmut und Würde (De la gràcia i la dignitat, 1793) i Briefe über die ästhetische Erziehung des Menschen (De l'educació estètica de l'home, 1795).

Schiller passa els últims deu anys de la seva vida en constant comunicació amb Goethe, que esdevé una influència cabdal per ell, i els problemes de salut seran una constant. En aquesta època publica nombrosos poemes a les revistes Die Horen, que funda ell mateix, i Musenalmanach. Liquidada la pensió, escriu drames per poder subsistir: la trilogia Wallenstein (1798-1799), Maria Stuart (1801), Die Jungfrau von Orléans (La donzella d'Orleans, 1802), Die Braut von Messina (La núvia de Messina, 1803) i Wilhelm Tell (Guillem Tell, 1804). A més, publica els assajos Über das Erhabene (Del sublim, 1794) i Über naive und sentimentalische Dichtung (Sobre la poesia ingènua i sentimental, 1796), també el poema "Das Lied von der Glocke" ("Cançó de la campana", 1799).

Friedrich Schiller va tenir una influència menor que la d'altres romàntics alemanys com Heinrich Heine o Friedrich Schlegel a l'Espanya del vuit-cents, però tot i així gaudí d'una àmplia autoritat entre grups socials diversos. Com és habitual en la recepció vuitcentista dels autors germànics, la barrera idiomàtica va esdevenir un ...

Friedrich Schiller va tenir una influència menor que la d'altres romàntics alemanys com Heinrich Heine o Friedrich Schlegel a l'Espanya del vuit-cents, però tot i així gaudí d'una àmplia autoritat entre grups socials diversos. Com és habitual en la recepció vuitcentista dels autors germànics, la barrera idiomàtica va esdevenir un escull important per l'arribada de la seva obra, que fins aproximadament el 1870 és llegida a través de l'anglès (des de l'Edinburgh Review, la Foreign Review o Fraser's magazine), l'italià (gràcies a l'estreta relació entre italians i espanyols) i sobretot el francès (des del Journal de Savans i els Archives littéraires): De l'Allemagne de Mme. de Staël, apareguda el 1810 i molt difosa a Espanya al llarg de tot el segle, va tenir un paper molt destacat en la recepció de l'obra de Schiller, així com també les traduccions franceses a càrrec de Prosper Brugière Barante (Oeuvres dramatiques, 1821) i Adolphe Régnier (Oeuvres de Schiller, 1859-1862).

Schiller arriba a Espanya com a dramaturg. A diferència de la resta d'Europa, que s'interessa ràpidament pel seu teatre de joventut, Espanya es fixa principalment en la seva obra de maduresa. La primera traducció d'un dels seus drames apareix a Madrid el 1800 amb el títol d'El amor y la intriga (Kabale und Liebe, 1784), que ja s'havia portat a escena poc abans. Aquesta traducció, anònima, està basada en una de francesa. Una altra versió de Schiller representada a principis de segle és Die Räuber (Els bandits, 1781) amb el títol de Roberto, cabeza de bandidos o el hombre virtuoso (estrenada a Barcelona el 1806, però no s'edità) i Roberto de Moldar o el bandido honrado (representada per primera vegada el 1818); també Wilhelm Tell (1804), representada a Barcelona i publicada amb el títol de La independencia de la Suiza el 1835, en versió del vigatà Antoni Ribot. A finals dels anys 30 es comencen a trobar amb freqüència textos sobre la vida i l'obra de l'escriptor alemany, amb especial atenció a la producció teatral, a revistes com El Museo de Familias, La Alhambra, La Palma i el Semanario Pintoresco Español, entre altres.

A Catalunya creix el nombre de traduccions publicades mentre van disminuint les representacions, i l'atenció s'anirà centrant cada vegada més en les obres dels últims deu anys de la vida de l'autor. La primera traducció de drames basada en els textos en alemany es troba al volum setè del Teatro selecto antiguo y moderno, nacional y extrangero (1869), editat per Salvador Manero, que conté també una biografia de Schiller a càrrec de Vidal i Valenciano. Anys a venir Yxart traduirà i publicarà Dramas (1881, 1882 i 1886), editats dins de la "Biblioteca Arte y Letras"; paral·lelament apareixerà també Obras dramáticas (1881-1883), traduïda de l'alemany per Eduardo de Mier i editada a Madrid.

Els escrits de Schiller sobre estètica no arribaren a ser tant coneguts com la seva producció teatral o poètica, però tot i així van merèixer l'interès d'Aribau (introductor de la seva teoria estètica des d'El Europeo), Mañé i Flaquer, Sanz del Río, Angulo i Heredia o Menéndez Pelayo, que la llarg del XIX s'erigeix com un dels més ferms vindicadors de Schiller. Menéndez Pelayo reflexiona sobre els seus textos teòrics a la Historia de las ideas estéticas en España (1883-1891), on situa l'escriptor alemany en el si de la cultura europea i reflexiona sobre la seva estètica a partir de Briefe über die ästhetische Erziehung des Menschen (Cartes sobre la formació estètica de l'home, 1795). Els estudis històrics de Schiller, en canvi, varen passar força desapercebuts. Pel que fa a Catalunya, els textos teòrics de l'alemany representen el naixement de la teoria de la literatura i l'assimilació per primera vegada del teatre com un fenomen social.

La difusió de Schiller a Espanya creixerà notablement a partir dels anys 60 i s'anirà vehiculant cada vegada més per la seva poesia, que als anys 40 havia començat a divulgar-se entre els cercles romàntics de Madrid i Barcelona. La fortuna de la poesia de Schiller és quasi equiparable a la del seu teatre, sobretot als llocs on la producció lírica de l'escriptor alemany gaudeix d'una millor acollida: Mallorca, València i Catalunya. De fet, els territoris catalanoparlants són els que més reben la influència de Schiller: el seu impacte abraça des d'Aribau i López Soler a Mañé i Flaquer, Teodor Llorente, Costa i Llobera, Joan Alcover, Yxart o Maragall, passant per Pau Piferrer, Manuel Milà o Bergnes de las Casas. Sembla que les seves balades varen tenir més impacte que el lirisme personal.

Les primeres traduccions espanyoles de poemes de Schiller apareixen als anys 40 i a partir de mitjans de segle comencen a trobar-se en revistes com Hojas y flores de Palma, l'Eco de Euterpe (el 1863 hi apareixen fins a 15 poemes), l'Eco del Centre de Lectura de Reus, La Gramalla (el 1870 s'hi publica la primera traducció en català d'un poema de Schiller, "Dignitat del bell sexo") o La Abeja (aqueta publicació contribuirà de manera notable a la difusió de Schiller als anys 60, tant del seu teatre i teoria dramàtica com sobretot de la seva poesia). A més, el fet que en aquesta mateixa època El Eco de Euterpe de Josep Anselm Clavé publiqués poesia de Schiller significa que arribà també a la classe mitjana i treballadora, sense una sòlida formació literària. El 1877 s'edita a Madrid el primer llibret de poemes de l'escriptor alemany en espanyol, l'antologia Baladas y poesías, de traductor desconegut. Josep Yxart publica el 1881 Tres poesías a la "Biblioteca Arte y Letras". Poesías líricas (1907-1908) és el recull més rellevant dedicat a la poesia de Schiller; es tracta d'una obra apareguda a Madrid molt més ambiciosa que l'anterior, dirigida per Joan Lluís Estelrich, que tradueix cent vint-i-vuit poemes de l'alemany i aplega cinquanta-quatre traduccions més aparegudes anteriorment en premsa (de Teodor Llorente i Jeroni Rosselló, entre molts altres, la majoria d'ells també d'origen catalanoparlant).

El 1874 la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès registrava un únic títol de Schiller: la reedició de 1863 de les Oeuvres dramatiques traduïdes per Barante, editades per Didier. Al suplement de 1876 del catàleg hi apareix una nova entrada: la Histoire de soulévement des Pays-Bas sous Philippe II, roi d'Espagne, publicada el 1827.