(Barcelona, 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, 1868). Advocat, historiador, escriptor, periodista, traductor i docent, va ser un intel·lectual de reconegut prestigi a la Barcelona del segon terç del segle XIX.

Es va formar a les Universitats de Barcelona i Saragossa. Va exercir com a agent fiscal del crim ...

(Barcelona, 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, 1868). Advocat, historiador, escriptor, periodista, traductor i docent, va ser un intel·lectual de reconegut prestigi a la Barcelona del segon terç del segle XIX.

Es va formar a les Universitats de Barcelona i Saragossa. Va exercir com a agent fiscal del crim de l’Audiència de Barcelona fins l’any 1840. Compaginà aquesta feina amb una important producció de novel·les històriques, la docència a l’ensenyament mitjà i el periodisme. Va donar classe al Col·legi Carreras, primer a Barcelona i després Sant Gervasi de Cassoles, a la Universitat de la capital catalana i a l’Institut Provincial de Barcelona, que va dirigir entre 1860 i 1868.

Formà part de diverses institucions acadèmiques i culturals, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Societat Econòmica d’Amics del País de la mateixa ciutat o la Reial Acadèmia de la Història.

Entre el 1833 i el 1840 publicà sis novel•les de temàtica històrica ambientades a l’edat Mitjana, influït tant per les novel·les de l’escriptor escocès Walter Scott, com per l’obra de Ramón López Soler.

També cal destacar que entre 1834 i 1842 donà un impuls discret però important a la recuperació del català com a llengua literària, tant amb la traducció al català de La Fuggitiva, de Tommaso Grossi (1790-1853), com amb la defensa dels epitafis escrits en llengua catalana al cementiri de la ciutat de Barcelona, i la publicació dels poemes escrits en català per Rubió i Ors al Diario de Barcelona amb el pseudònim de Lo Gayté del Llobregat. A més, fou l’impulsor dels primers Jocs Florals, els del 1841-1842, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat ó sia Los catalans en Grecia; i fou un dels set mantenidors dels Jocs del 1859.

Com a periodista, Cortada col·laborà amb el Diario de Barcelona entre 1838 i 1841. Els seus articles, signats amb el pseudònim d’Aben-Abulema, van tenir un important ressò popular. Cansat, i fins a cert punt decebut del resultat de la seva feina, abandonà el periodisme durant una llarga temporada. Anys després, però, dirigí la Gaceta de Barcelona (1843-1844) i col·laborà intensament amb El Telégrafo (1858-1868).

El 1843 va ser elegit diputat a les Corts espanyoles per Tarragona però mai ocupà l’escó parlamentari. Sense defugir el compromís polític, sempre manifestà una profunda desconfiança per la classe política. De tarannà moderat i conciliador, defugí i criticà la radicalitat de la revolució i la intransigència de la dictadura.

Traduí un important nombre d’obres, tant de l’italià com dels francès, i participà en l’elaboració de diccionaris i llibres de text.

La seva Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839, publicada en tres volums entre el 1841 i el 1842, incorporava la història de la Corona d’Aragó, i de la casa comtal de Barcelona, dins del procés general de la història espanyola.

Entre 1858 i 1859 publicà una sèrie d’articles al diari barceloní El Telégrafo titulada Cataluña y los catalanes, que l’any 1860 publicaria aplegats com a segona edició, que va tenir una gran influència perquè defensava la participació de Catalunya en la construcció del projecte polític espanyol.

El 1868 va intervenir en la polèmica entre Víctor Balaguer i els seus contradictors sobre la figura del bandoler Joan Sala Serrallonga amb la publicació del Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga, lladre de pas. Cortada conservava la documentació original del procés, que havia pogut rescatar casualment de les flames, com explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona.

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) disposa d’unes 19 obres de Joan Cortada, la majoria edicions d’època, exceptuant Catalunya i els catalans i Llorenç, obres traduïdes al català i publicades el 1965 i el 1987, respectivament, i El libro verde de Barcelona: añalejo de costumbre populares, fiestas religiosas y profanas, ...

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) disposa d’unes 19 obres de Joan Cortada, la majoria edicions d’època, exceptuant Catalunya i els catalans i Llorenç, obres traduïdes al català i publicades el 1965 i el 1987, respectivament, i El libro verde de Barcelona: añalejo de costumbre populares, fiestas religiosas y profanas, usos familiares, reeditada en castellà el 1945.

No es recull cap obra d’en Cortada ni a l’inventari realitzat segurament entre el 1868 i el 1869, ni al catàleg del 1874-76, ni al del 1891-93. Consegüentment, la majoria de les edicions originals es van incorporar a la BAB al llarg del segle XX, sense poder precisar-ne ni la procedència ni la data.

Cortada va ser un escriptor i periodista prolífic, d’abast bàsicament català i barceloní. Entre la seva àmplia producció cal distingir sobretot les traduccions, les novel•les, els llibres d’història i els articles periodístics.

El 1830 traduí al castellà Historia de las Vestales, i el 1834 la traducció del dialecte milanès al català de La fuggitiva, de Tommaso Grossi, amb el títol de La noya fugitiva. Amb la traducció de La fuggitiva es convertí en un dels pioners de la recuperació del català com a llengua literària. De fet, Cortada va ser present en la major part dels moments clau de la recuperació dels Jocs Florals del segle XIX, però aquest fet mai ha estat prou reconegut, i fins i tot s’ha arribat a qüestionar l’autoria de la traducció de La fuggitiva, hipòtesi massa especulativa i poc fonamentada. A finals del 1836, Cortada publicà la traducció al castellà de El desafío de Varletta, del torinès Máximo d’Azeglio, i el 1837 la traducció d’Indiana, de l’escriptora romàntica francesa George Sand. El 1845, Cortada publicà Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845, obra concebuda com un “itineraro para recorrer la isla”. El 7 de novembre de 1845, el Diario de Barcelona presentava l’obra com l’altra cara d’Un hivern à Majorque, de George Sand. Cortada considerava que l’autora francesa havia estat injusta amb Mallorca i amb les mallorquins, i el seu llibre de viatges era un homenatge de desgreuge a la comunitat illenca.

Simultàniament a les traduccions i a la feina com agent fiscal del crim de l’Audiència de Barcelona, Cortada desenvolupà una destacada carrera com a novel·lista romàntic. Entre el 1833 i el 1840 publicà Tancredo en el Asia (1833/34), La heredera de Sangumí (1835), El rapto de doña Almodis, hija del Conde de Barcelona D. Berenguer III (1836), Lorenzo (1837), Las revuelta de Cataluña ó El bastardo de Entença (1838) i El Templario y la Villana (1840). Admirador del treball realitzat per Ramón López Soler, Cortada contribuí a la difusió i desenvolupament de la novel•la històrica de temàtica medieval amb temes extret de la història de Catalunya. Joaquim Rubió i Ors considerà La Heredera de Sangumí com la primera novel·la “sobre asuntos de nuestra historia catalana” i amb Lorenzo, Cortada recuperà la tradició trobadoresca, punt de partida dels Jocs Florals del 1841, organitzats per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB) a partir de la conferència sobre les Cortes de amor, que Cortada pronuncià a la RABLB el 10 de desembre de 1840.

El 4 d’octubre de 1838, Cortada publicà el seu primer article al Diario de Barcelona amb un pseudònim que faria famós, Aben-Abulema. Entre el 1838 i el 1841 publicà uns 355 articles de varietats, centrats en diferents aspectes de la vida quotidiana barcelonina, catalana i espanyola. La influència de Cortada entre un sector important dels joves literats de l’època va ser important. Un joveníssim Jaume Tió li dedicà una de les seves obres, però no tothom coincidia en l’admiració. Pau Piferrer, per exemple, considerava els articles de Cortada com a “articulotes” adreçats a “tenderos panzudos”. A la BAB es conserva un exemplar de la selecció d’articles de Joan Cortada, publicats a el Diario de Barcelona i a El Telégrado i El Principado, realitzada per Joan Sardà, i publicada per l’editor Daniel Cortezo el 1890. Sardà considerava que Cortada “puede y debe ser considerado con razón como el primer periodista de Barcelona en el género que cabe llamar de variedades”. La trajectòria periodística de Cortada no acabà el 1841. El 1853 dirigí l’efímera Gaceta de Barcelona (1853-1854) i el 1858 s’incorporà a El Telégrafo, desenvolupant una important feina com a periodista, tant amb els articles signats amb el pseudònim de Benjamín com aquells que signava amb el seu nom autèntic. Entre el desembre del 1858 i el juny del 1868 publicà més de vuit-cents articles. De tots els articles que va publicar, els que van tenir més ressò immediat i projecció ulterior va ser la sèrie titulada Cataluña y los catalanes, publicada entre 1858 i 1859, que en 1860 publicà en forma d’opuscle, com a segona edició. Cortada volia respondre a tres preguntes: què és Catalunya, què som els catalans, i quin paper representem al si de la família espanyola. Aquesta mena de reflexions s’han de situar en un context de replantejament de les relacions de Catalunya amb l’Estat. Cortada se sentia incòmode amb l’actitud i comentaris sobre Catalunya de molts espanyols d’origen castellà. El maig del 1868, el setmanari literari La Barretina va començar a publicar la traducció al català de Cataluña y los catalanes, que va haver de suspendre per ordre governativa. A la BAB hi ha un exemplar de la traducció al català de Cataluña y los catalanes realitzada per Carme Vilaginés per a l’edició que el 1965 publicà Joaquim Molas a Edicions 62.