L’aportació cultural i ideològica de Víctor Balaguer no es limità a un sol camp, sinó que fou el resultat de la seva decidida actuació en àmbits múltiples, simultanis i relacionats entre ells.
En els seus anys de formació, rebé una influència combinada de tres esdeveniments de gran rellevància: l’arribada a Catalunya del Romanticisme, amb les seves propostes culturals, estètiques i fins i tot d’estil de vida; la revolució liberal espanyola, amb una dilatada confrontació política envers l’absolutisme i també entre el sector més avançat i el moderantisme; i la industrialització catalana, amb el seu poderós impacte social i econòmic, però sobretot amb la creixent divergència d’interessos amb les polítiques econòmiques impulsades des de la capital de l’estat.
Adscrit plenament al Romanticisme, contribuí a la seva difusió a Catalunya, amb un intens treball de traductor de narrativa i d’adaptador de teatre d’autors romàntics francesos, sobretot d’Alexandre Dumas. D’aquest corrent, Balaguer n’agafà un conjunt d’elements estètics i temàtics, que es troben molt presents en la seva obra de creació i que es concretaren en la passió pel redescobriment d’una Catalunya puixant i independent en una edat mitjana altament idealitzada. Al mateix temps i com a contrapunt de modernitat, s’identificà amb el liberalisme progressista i amb les posicions de l’associacionisme industrial.
Amb aquests ingredients, Balaguer formulà una proposta ideològica completa, que en el terreny literari cercava la formació d’una escola nacional catalana, no subordinada al models culturals castellà i francès, però tampoc tancada en la contemplació del passat, sinó que pretenia anar més enllà i intervenir en tots els àmbits, també en el polític. Utilitzà de manera complementària la literatura, el periodisme, la història, la política i la dinamització cultural, per a bastir una proposta liberal i catalanista, de signe descentralitzador, federal i iberista, amb Catalunya com a un dels seus eixos centrals: la difusió del seu passat nacional i de la seva identitat present com a eines per a plantejar uns drets polítics en el futur immediat.
Autor de més d’un centenar de títols, el període més significatiu d’elaboració de les seves obres de més transcendència i de formulació del seu pensament fou el que se situa entre les dues revolucions polítiques en què participà: 1854 i 1868. Convé precisar que la presentació de la seva proposta més ideològica en forma d’obra escrita no fou tan explícita com en d’altres autors, en bona part per la implacable censura que patí la seva obra de contingut més reivindicatiu. Amb tot, va poder defensar les seves posicions des de registres ben diversos, com l’assaig històric, amb La libertad constitucional (1858), obra relacionada amb Cataluña vindicada (1858), de Lluís Cutchet; la història general, amb Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-64); la divulgació de tall històric i periodístic, com Las calles de Barcelona (1865-66) i Anales de la guerra de Italia, Prusia y Austria (1866); les capçaleres de premsa catalanista progressista dirigides per ell, com La Corona de Aragón(1854-56), El Conceller (1856-57) i La Montaña de Montserrat (1868, després La Montaña Catalana). Al mateix temps, una part gens menyspreable de la seva proposta més política es troba implícita en la seva obra de creació, en obres de poesia catalana com Italia (1859) i els diversos volums complets o parts d’altres obres signats per Lo trovador de Montserrat (1858-74); el cicle complet en teatre i narrativa dedicat al bandoler Serrallonga (1858-68); l’obra de narrativa Amor a la patria (1856, amb una primerenca versió publicada a la premsa el 1854 com La primavera del último trovador); junt amb Esperansas y recorts (1866), fonamental treball d’opinió, poesia i teatre.
En aquests anys de màxima producció escrita, la difusió de la seva obra a Catalunya fou immediata en el temps, sovint amb el sistema de publicació per lliuraments amb publicitat a la premsa; i també efectiva, perquè a més dels exemplars venuts, Balaguer féu una acurada distribució en forma d’obsequis a entitats culturals, premsa i altres autors. D’altra banda, uns pocs títols de la seva obra més estrictament literària foren traduïts a d’altres idiomes. Per això, la recepció de la seva obra fou molt notable en el període esmentat, de la mateixa manera que la seva proposta ideològica i les actuacions concretes que emprengué per a realitzar-la.
Pel que respecta a la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès i de les entitats precedents, aquest centenar d'obres amb autoria de Balaguer hi tingué una representació força escassa fins ben bé els anys 1880. En aquesta dècada i en la següent, el volum de títols s'anà incrementant, de manera que en els catàlegs dels anys 1890 ja es pot comptabilitzar una trentena de títols. Tot i així, es tractava sobretot d'obres escrites en aquest període i no tant de les anteriors al Sexenni Revolucionari, amb la qual cosa, en vida de Balaguer, alguns dels seus treballs cabdals continuaren sense presència a la Biblioteca. Després de la seva defunció, ja en el segle XX, noves adquisicions i donacions permeteren completar aquest buit.
La influència de la seva actuació va ser clara en diversos àmbits. Als anys 1850 i 1860, fou el principal impulsor del sector més liberal de la Renaixença. En el mateix període i en un sentit més ampli, fou també el cap del catalanisme progressista, l’opció ideològica que pretenia la fusió entre un catalanisme ja no només cultural, sinó també amb unes primeres formulacions polítiques (encara dins del sistema espanyol de partits), amb els plantejaments de l’esquerra liberal. En aquest sentit, fou el referent d’un sector polític i intel·lectual, en el qual hi ha personatges com Albert de Quintana i Combis, els germans Eduard i Josep Maluquer i de Tirrell, Frederic Pons i Montells i Pere Antoni Torres Jordi, tots diputats catalans a les Corts espanyoles a partir del Sexenni i molts d’ells amb una significativa trajectòria literària i/o periodística.
La seva contribució al restabliment dels Jocs Florals, junt amb el fet de ser el primer mestre en Gai Saber, el convertí en un dels principals referents d’aquesta mena de certàmens i de la seva expansió per terres catalanes i també espanyoles. La seva estreta relació amb Frederic Mistral i el grup de felibres provençals, posà els fonaments per al moviment de germanor catalano-occitana. La seva aposta per una redefinició d’Espanya com a estat plurinacional i plurilingüístic, que tingué la seva màxima expressió en els seus discursos d’ingrés a les reials acadèmies de la Història i Espanyola, tingué repercussió als territoris hispànics de matriu no castellana. La tasca de pioner en la divulgació d’aspectes de Catalunya –paisatges, monuments, història, llegendes i imaginari col·lectiu- fou àmpliament reconeguda pel posterior excursionisme científic. La contribució a la història de Catalunya, no exempta d’algunes polèmiques, posà els fonaments de les grans històries nacionals posteriors. La seva incansable lluita per a la universalització de l’educació i la cultura, amb episodis com l’organització dels ensenyaments de pàrvuls i d’arts i oficis, la creació de nous equipaments (Biblioteca-Museu Balaguer, Museo-Biblioteca de Ultramar) o la creació d’un ministeri específic, assoliren un ampli ressò entre l’associacionisme del magisteri i constituïren una fita en el posterior desplegament i modernització d’aquests sectors.
Com a president de la Diputació Catalana protagonitzà importants campanyes en el Congrés dels diputats en defensa del proteccionisme per a la indústria catalana, que el convertiren en un dels màxims exponents del factor diferencial català en la política espanyola del dinou, l’anomenat “ministerialisme a la catalana”. Al mateix temps, la seva aposta per la descentralització administrativa, que es concretà en la Llei Orgànica Provincial de 1870, que incloïa la possibilitat d’unió entre províncies, amb una junta compartida i competències exclusives (derogada el 1877, sense que arribés a aplicar-se), anticipà una possibilitat d’autogovern català, que no es concretaria fins quaranta anys després, amb la formació Mancomunitat.
Tot i aquest impressionant full de serveis, en els seus darrers anys s’evidencià el seu distanciament amb el nou catalanisme polític, sobretot amb el conservador. Ja en els anys noranta, la visibilitat de la seva enorme aportació s’anà esvaint, en un procés que s’accentuà després de la seva defunció.
Llegir [-]
Entreu