El positivisme és un corrent intel·lectual complex que va obtenir definició i relleu específic a l’entorn dels anys trenta del segle XIX amb les aportacions d’Auguste Comte (1798-1857), i va mantenir cert protagonisme en el pensament europeu occidental fins a la Primera Guerra Mundial. El positivisme parteix de la convicció ...

El positivisme és un corrent intel·lectual complex que va obtenir definició i relleu específic a l’entorn dels anys trenta del segle XIX amb les aportacions d’Auguste Comte (1798-1857), i va mantenir cert protagonisme en el pensament europeu occidental fins a la Primera Guerra Mundial. El positivisme parteix de la convicció que el coneixement i la realitat no són coextensius, i advoca per rebaixar les pretensions cognitives i abandonar les pretensions totalitzadores de les grans construccions metafísiques. Tot plegat a canvi de fruits tangibles, cimentats en el rigor i la precisió. Hi ha, a més, la convicció que el coneixement ha de ser socialitzat i tenir una vocació pragmàtica i utilitària. En definitiva, ha de contribuir, d’una banda, a assolir un major control de la natura i, de l’altra, permetre intervenir socialment amb èxit amb la finalitat d’aconseguir majors quotes de benestar i progrés. Ras i curt: el positivisme vol incidir de forma decisiva en la configuració del nou ordre social de l’endemà passat de la Revolució francesa.

Va ser fonamentalment Comte, deixeble de Saint-Simon (1760-1825), qui va formular el positivisme i dotar-lo de contingut programàtic. En qualsevol cas, però, el positivisme es donà en contextos culturals diferents que li conferiren especificitats en el contingut, la intensitat i la cronologia. A França Émile Littré (1801-1881) sobresortí com un dels seguidors més destacats de la filosofia positivista comtiana. Altres intel•lectuals francesos com Hippolyte-Adolphe Taine (1828-1893) i Ernest Renan (1823-1892), també de tendència positivista, van tenir un paper destacat en la difusió d’aquest pensament. A Gran Bretanya Comte va ser seguit amb molt interès durant una etapa per John Stuart Mill (1806-1873), que juntament amb Herbert Spencer (1820-1903) són considerats els màxims representants del positivisme al món britànic, per bé que presenten particularitats prou diferenciades. Ja en ple segle XX sorgí l’empirisme lògic o neopositivisme, vinculat al Cercle de Viena, que en cap cas pot considerar-se una continuació o derivació lineal del comtisme i mereixeria esment a part.

El positivisme sorgí en un context en què s’estaven produint grans transformacions d’ordre econòmic, polític, social i cultural. La intensificació de processos com la industrialització i la urbanització, la suma d’avenços científics i tecnològics, i l’expansió colonial de les potències europees, creà un clima d’autoconfiança i alimentà un esperit d’època que va nodrir la concepció segons la qual el progrés era un atribut essencial del curs del temps. Alhora que el context general indicat afavoria el sorgiment del positivisme, aquest corrent de pensament pretenia explicar, justificar i afavorir el nou ordre. En aquest sentit, resulta significativa la llei dels tres estadis de Comte, una gran filosofia de la història segons la qual la humanitat passaria per tres grans estats, el teològic o fictici, el metafísic o abstracte i el científic o positiu, essent aquesta darrera l’època culminant d’un procés d’evolució social i cultural.

El positivisme aporta una nova visió sobre la naturalesa de la ciència i la seva funció social, i propugna una nova actitud davant el treball intel·lectual. Reivindica la supremacia i universalitat del mètode científic, i n’exigeix l’aplicació a tots els àmbits del coneixement humà. D’alguna forma és, doncs, la translació al món social de la concepció de l’univers i la natura de la moderna ciència newtoniana. El positivisme creu possible, doncs, una ciència de la societat o sociologia. Els seus partidaris afirmen que cal deixar de banda les especulacions metafísiques i, en canvi, centrar-se en la facticitat i allò experimentable. Es renuncia, doncs, a la recerca de les nocions absolutes, de les essències i les causes primeres i últimes. Per contra, advoca per centrar-se en l’anàlisi dels fenòmens i propietats observables, i en l’estudi de les seves relacions i regularitats, en previsió que les progressives generalitzacions ben fonamentades permetran desvetllar la formulació de les lleis que governen el món.

Sovint s’ha assenyalat la influència o continuïtat del corrent positivista amb la Il·lustració per la seva fe en la racionalitat científica, l’advocació de l’empirisme i la concepció laica de la cultura. Contràriament, també s’han remarcat algunes diferències entre el caràcter d’ambdós moviments, crític i negatiu en el cas de la Il·lustració, i afirmatiu i organitzador en el cas del positivisme (aquest darrer estaria orientat a fomentar la construcció d’un ordre post-revolucionari). Finalment, una perspectiva més sincrètica ha considerat el positivisme com un intent de síntesi de la Il·lustració i el romanticisme, del racionalisme i l’historicisme. Així, el positivisme adoptaria del primer la fe en la raó; la definició kantiana de la ciència, que se centra en els objectes i fenòmens experimentables i verificables i prescindeix de la metafísica; la vocació pragmàtica del coneixement; i l’aplicació dels principis i mètodes de les ciències físiques i naturals a les ciències humanes. Al mateix temps es diferenciaria de la Il·lustració per la seva vocació constructiva i no corrosiva, per la concepció organicista de la societat, i per la importància cabdal que hi té la idea de l’evolució com a llei que governa la vida de les societats.

En bona mesura la recepció del corrent positivista a Espanya es barreja i confon segons el casos amb la del darwinisme. Aquest fet no es deu només a certes relacions d’interdependència i concomitància entre els dos corrents intel·lectuals, sinó també al fet que sovint els seus detractors van tendir a ...

En bona mesura la recepció del corrent positivista a Espanya es barreja i confon segons el casos amb la del darwinisme. Aquest fet no es deu només a certes relacions d’interdependència i concomitància entre els dos corrents intel·lectuals, sinó també al fet que sovint els seus detractors van tendir a assimilar-los i titllar-los per igual d’irreligiosos, materialistes i amorals. En quant a la periodicitat de la seva difusió a Espanya, existeix cert consens en assenyalar que es comença a produir durant els últims anys del regnat d’Isabel II i, especialment, durant el Sexenni (1868-1874), de resultes del nou context de llibertats. Seria, tanmateix, a partir de 1875 i durant els primers anys del període de la Restauració, quan aquest coneixeria la major difusió i intensificaria la seva influència. Cerezo Galán ha apuntat que, en certa manera, la projecció del positivisme a Espanya es consolida justament quan a bona part d’Europa aquest començava a estar en crisi i a ser contestat per altres corrents intel·lectuals que marquen la dinàmica de fi de segle.

Diego Núñez identifica les causes explicatives de l’escassa implantació i influència del positivisme a Espanya pel fet que s’hi donà una revolució burgesa atípica i un desenvolupament industrial d’abast molt limitat, circumstàncies sumades al fet que, en general, la població disposava d’una preparació científica escassa. En resum: per la situació retardatària en l’ordre econòmic, social i cultural. Amb tot, els seus propis treballs han contribuït a identificar l’existència del moviment, i de les persones, llocs i moments que van ser decisius en la seva difusió. En aquesta línia, Núñez ha insistit en la configuració progressiva de l’anomenat krausisme positivista o krausopositivisme, que intentà una síntesi conciliadora entre el racionalisme idealista i la ciència positiva, fet ens recorda la importància dels substrats intel·lectuals i culturals que condicionen els processos de recepció.

Com a la resta d’Europa, tampoc a Espanya el positivisme es manifestà d’una forma unívoca i homogènia, sinó que es presentà amb accents i particularitats diverses. Juan Olabarría ha distingit tres tendències: la naturalista o materialista, la criticista o neokantinana, i la sociològica o comtiana. La primera hauria estat seguida fonamentalment per individus vinculats a la biologia, la medicina i les ciències naturals, que eren coneguts amb l’apel·latiu de monistes o positivistes ontològics i estaven molt influenciats pels materialistes alemanys com Ludwig Büchner (1824-1899) i Ernest Haeckel (1834-1919). José del Perojo (1850-1908) i Manuel de la Revilla (1846-1881) van ser els principals representants de la tendència neokantiana, que comptà amb la Revista Contemporánea com a vehicle. El comtisme hauria estat representat fonamentalment pels catalans Pere Estasen (1855-1913) i Pompeu Gener (1848-1920). Aquestes diverses tendències, tanmateix, no van manifestar-se d’una forma nítida i diferenciada.

En referència a l’existència d’un predomini del comtisme a Catalunya, Núñez assenyala que en el context català es donaven, en general, unes condicions més favorables que a la resta d’Espanya respecte a la introducció i desenvolupament del positivisme. La major modernitat de la societat català hauria ofert un medi en el qual el positivisme va poder adoptar més clarament la dimensió social primigènia del pensament comtià, de vocació decididament afirmativa i organitzadora.