A les darreres dècades del segle XIX, el terrorisme va irrompre amb força en bona part d’Europa, lligat a la difusió del concepte de la “propaganda pel fet” i al anarquisme més individualista. Era un fenomen terrorista que, de manera solapada, havia gestat el sentiment de frustració col·lectiva davant la ...

A les darreres dècades del segle XIX, el terrorisme va irrompre amb força en bona part d’Europa, lligat a la difusió del concepte de la “propaganda pel fet” i al anarquisme més individualista. Era un fenomen terrorista que, de manera solapada, havia gestat el sentiment de frustració col·lectiva davant la situació crítica que vivia la classe obrera i la falta de respostes vàlides per part dels governs; arreu s’estenia la idea que davant el fracàs de l’acció col·lectiva, podien ser forts en la lluita individual. La idea de la “propaganda pel fet” s’havia començat a introduir entre alguns sectors anarquistes després del trencament de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT); es comença a teoritzar en un congrés celebrat l’any 1876 a la ciutat suïssa de Berna; allí, els representants italians defensaren la necessitat de portar a terme grans actes de propaganda que impactessin entre la societat, cosa que, d’una manera difosa, es va traduir en la decisió de donar suport a accions violentes i actes insurreccionals portats a terme per una minoria amb l’objectiu de precipitar la revolució. Els anys següents hi hagué arreu, però sobretot a França, una important excitació propagandística exaltant la violència com a eina revolucionaria, i alguns periòdics van començar a explicar als seus lectors la manera de fabricar bombes i artefactes per ajudar a la causa. El tema es posà novament sobre la taula de debat en la reunió secreta que representats de l’anarquisme internacional van celebrar a Londres el juliol de l’any 1881, en un clima d’insurrecció latent incrementat pel regicidi que els nihilistes acabaven de perpetrar a Rússia (assassinat del tsar Alexandre II). El congrés de Londres es pronuncià a confosament a favor de la insurrecció i la “propaganda pel fet” s’individualitzà. Els anys següents brots insurreccionals i esclats de violència es van produir sense treva. Finalment, a la dècada dels noranta Europa, però particularment França i Espanya, es va veure atacada per la febre dels atemptats, resultat de la interpretació que cada grup i/o individu feu de les resolucions del Congrés de Londres i de la importància que allí es donà a la utilització de la dinamita com a instrument revolucionari. A França el moment culminant es produí amb els atemptats contra representants del mon de la judicatura perpetrats per Ravachol fins que fou arrestat (1892) i amb la bomba que August Vaillant llança en l’hemicicle de la Cambra de Diputats i l’assassinat del President M. F. Sadi Carnot a mans de Geronimo Caserio (1894). Paral•lelament, de manera imprecisa i no compartida per tot el col•lectiu, hi havia una certa tolerància vers la violència dirigida contra els que ostentaven el poder o el que el simbolitzava, i fins i tot una exaltació de l’estètica de la destrucció en l’imaginari que allò portaria a la revolució. En aquest context, es destacable l’expressió del poeta Laurent Tailhade pronunciada després de l’atemptat de Vaillant a la Cambra de Diputats francesa: Qu’importent les victimes, si le gest est beau!. A Espanya, i particularment a Barcelona, la situació de l’obrerisme ajudava a fomentar accions d’aquest tipus. La clandestinitat a que s’havien vist abocades durant anys les organitzacions obreres fomentaven el radicalisme dins d’un obrerisme que no havien sabut captar els republicans, i el fracàs de les primeres jornades reivindicatives de l’1 de maig, (enmig d’una gran conflictivitat laboral i de postures intransigents per part de la patronal) contribuïren a estimular actuacions individualistes i desesperades, que responien al mesianisme de que estaven imbuïts alguns anarquistes. Aquí, l’esclat de bombes i artefactes s’havia iniciat a finals de la dècada dels vuitanta; agafà especial virulència a partir de 1891 i no s’aturà fins el 1897, des pres de l’assassinat del que havia estat cap del Consell de Ministres, D. Antonio Cánovas del Castillo a mans d’Angiolillo al balneari de Santa Águeda (Guipúscoa) i del atemptat de Ramon Sempau contra el tinent Portas a Barcelona, però es tornaria a reanudar amb el nou segle. En aquesta espiral de violència, en aquells anys els atemptats més notoris foren els que es produïren a Barcelona: el 24 de setembre de 1893 Paulino Pallás atemptà contra el Capità General Arsenio Martínez Campos, que en sortí il.lès; uns mesos després Santiago Salvador contra el públic del Liceu enmig d’una representació (7 de novembre); finalment, el 7 de juny de 1896, es produí l’atemptat més sagnant quan un desconegut llançà una bomba al pas de la processó del Corpus Cristi pel carrer de Canvis Nous.