Posada remarca el fet que la concepció evolucionista, en aquell moment, havia pretès aixecar-se per sobre de hipòtesis més o menys limitades a formar tota una hermenèutica de la realitat. Així destaca com, de ser una “ modesta hipótesis transformista en el modesto Darwin, llega en Spencer á ser un amplio intento de explicación positiva de la realidad, y acaba al fin, en boca de muchos de los antropólogos y criminalistas italianos y en la de otros escritores de segundo orden de todas las nacionalidades, pareciéndose al personaje aquél de Shakespeare, que se ofrece a desempeñar todos los papeles de la comedia.”
Per a Tarde, molt clarament en aquesta obra, la transformació del dret no és en cap cas un procés lineal i continu, sinó tot al contrari, hi intervenen una multiplicitat de factors.
Així, a la seva anàlisi distingeix entre els deferents elements que composen el dret, incloent-hi la part diguem-ne tècnica.
Un cop determinat que la relació social s'estableix a partir de tres components, imitació, oposició i adaptació, aplica aquests a al procediment, el règim de les persones, el règim dels bens, les obligacions, el dret natural i finalment el dret criminal. Respecte al procediment, la qüestió no sembla manifestar problemes, doncs resulta obvi que al llarg del temps ha hagut canvis gràcies al desenvolupament de les diverses formes d'enregistrar les manifestacions dels subjectes, i així l'escriptura va ser tota una revolució. Respecte al règim de les persones, la seva evolució no ha estat en absolut uniforme, trobant-se molt diversos tipus de règim,. i amb diferents lligams entre els individus, amb societat matriarcals, o patriarcals, monogàmiques o poligàmiques, etc. El règim de les obligacions neix del principi de la imitació, en tant en quant hi ha un respecte cap a aquella invenció que produeix un benefici, i tendirà a ser imitada pels possibles beneficiats futurs. Respecte al dret natural, per a Tarde aquest no deixa de ser un dret convencional, contractual, tot i que se li doni un caràcter universal”C’est dit droit naturel n’a rien a voir avec la nature, dont la notion, pour lui, reste très ambiguë, et l’”état de nature” de Jean-Jacques Rousseau n’est pour lui que une utopie, une construction idéologique, destinée a justifier le pouvoir d’un groupe social.” Finalment el dret criminal troba el seu origen en la necessitat de defensar el grup contra els atacs, o agressions de tota mena, dels delinqüents. La solidaritat del grup neix de la simpatia entre els seus membres, d’un sentiment comú. El delinqüent, ben al contrari, està mancat d’aquesta simpatia envers els membres del grup, i trenca el lligam social, i a partir d’aquest trencament esdevé un ésser sense identitat mancat de “similitude sociale” envers al grup que estableix les regles de convivència.
Les doctrines de Tarde van trobar un poderós adversari en Emile Durkheim. Així, aquest no es va estar de manifestar sobre la seva sociologia. Així, Durkheim manifestava el maig de 1900 que “M. Tarde, d’ailleurs, entende lui-même faire une sociologie. Seulement il la conçoit de telle manière qu’elle cesse d’être une science proprement dite, pour devenir une forme très particulière de spéculation ou l’imagination joue le rôle prépondérant, oú la pensée ne se considère pas comme astreinte aux obligations régulières de la preuve ni au contrôle des faits”(Prochasson, 130, 1999).
Cal entendre que entre ambdós pensador hi havia una rasa molt important, que esdevenia sovint infranquejable. Durkheim és un "universitari professional", mentre Gabriel Tarde havia desenvolupat les seves idees durant els anys que havia estat de magistrat a Sarlat, amb l'observació del comportament dels seus conciutadans. Procés molt diferent al de l'elaboració d'una doctrina universitària.
El seu treball, i més en concret allò que feia referència a les lleis de la imitació formava part d'un estudi imprescindible a la França de finals del vuit-cents. Com bé destacava Prochasson « On comprend assez bien que Gabriel Tarde, en cette fin de siècle, ait consacré autant de travail à analyser les phénomènes d’imitation et d’opinion. Aux hommes qui contribuaient à la fabrication des goûts, à ces femmes parfois, revient la responsabilité de mettre en ordre, de dire le beau et le bien, de louer ou de vouer aux gémonies. (…) Il est clair qu’un petit nombre de personnes se trouvait en mesure, ou à peu près, de faire la pluie et le beau temps. Dans son Paris vécu, Léon Daudet en dresse une liste vraisemblable : Sarcay au Temps, Vitu au Figaro, Bauer a L’Écho de Paris, Magnier a L’Événement, Martel a La Justice. (…) Tous sont les guides d’une opinion en mal d’opinions. » (Prochasson, 230, 1999).
Perquè finalment, Tarde es trobava amb l'estudi d'aquests fenomens en aquest moment, amb elements dels quals extreure conclusions que pogués aplicar a fenomens similars, però pretèrits. Si la imitació en aquell París de fi de segle era tant important com per a determinar comportaments col·lectius, no hi havia cap raó per no suposar que aquest fet no havia esdevingut de la mateixa manera al llarg dels temps.
Tal i com indica Silió Cortés “Toda transformación, toda creencia, todo rito, superstición, costumbre, conocimiento científico, procedimiento artístico ó industrial, cuanto sabemos y cuanto practicamos, desde lo más sencillo a lo más complejo (…) fueron primero un hecho individual, una invención: lo que hoy miramos como vulgar, como corriente, no es más que una invención difundida, socializada (cursiva a l’original), para decirlo de una vez, por la imitación del modelo” (Silió Cortés, 21,1900).
Cita com a referència
Les lois de l’imitation
de Tarde, a l’edició de 1890, i indica que invenció s’ha d’entendre en el sentit que li dóna l’autor francès, és a dir, com a sinònim d’innovació en qualsevol dels fenòmens socials
Llegir [-]
Entreu