Lombroso, César: Los anarquistas , Traducción y notas Julio Campo y Gabriel Ricardo España, Madrid, Est. Tip. "Sucesores de Rivadeneyra", 1894.Havia de formar part d'una col·lecció que rebria el nom de "Biblioteca Social Contemporánea", de la que era el primer volum, però no tenim notícia a Catalunya de més números ...

Lombroso, César: Los anarquistas , Traducción y notas Julio Campo y Gabriel Ricardo España, Madrid, Est. Tip. "Sucesores de Rivadeneyra", 1894.Havia de formar part d'una col·lecció que rebria el nom de "Biblioteca Social Contemporánea", de la que era el primer volum, però no tenim notícia a Catalunya de més números amb aquest nom.L'obra consta de 208 pàgines, en octau. Es troba dividida en nou capítols i una presentació a càrrec dels traductors, pàgines 5-7.

Cada capítol porta un títol que indica de manera bastant fidel el seu contingut:

Capítol I Estado y causa del anarquisme, pàgines 9-44,

Capítol II Criminalidad de los anarquistas, pàgines 45-65,

Capítol III Epilepsia é histerismo, pàgines 67-79,

Capítol IV, Locos, pàgines 81-85,

Capítol V Suicidas indirectos, pàgines 87-94,

Capítol VI Reos por pasión, pàgines 95-128,

Capítol VII Altruismo, pàgines 129-157,

Capítol VIII Neofilia, pàgines 159-165,

Capítol IX Profilaxis, pàgines 167-208.

Ja a la pàgina 5 els traductors indiquen el motiu de la publicació de l’obra:

“El nombre del ilustre antropólogo y criminalista italiano basta por sí solo para acreditar el valor del presente trabajo, inspirado por la justificada alarma que despiertan en todos los ánimos la actitud y los procedimientos de una facción que, seducida por los encantos de un falso ideal, amenaza con sus desmedidas violencias derrocar por su base la secular estructura de nuestra organización social.”

Els capítols responen a la voluntat de l’autor de situar l’anarquisme dins una caracterització criminal o malaltissa. Certament, al seu capítol primer explica que hi ha raons que poden justificar l’aparició de les idees anarquistes, com la pèrdua de la fe en ideals fins aleshores intocables com la família, la pàtria...però finalment l’anarquisme no deixa de ser, en paraules de Lombroso, un retorn a l’home prehistòric, ja tenim la seva teoria de l’atavisme plantejada amb tota la seva cruesa, i en definitiva un gran retrocés per la humanitat. És en aquest capítol on estableix la diferència entre revolució, com a expressió històrica de l’evolució, i les sedicions i sublevacions, respostes explosives a causes superficials i que gairebé sempre neixen, ens dir el professor italià, a pobles poc civilitzats. El segon capítol descriu els trets fisiognòmics dels anarquistes, i els trets externs tal i com feia en referir-se als criminals: llenguatge, tatuatge, valors...mentre els capítols següents, consisteixen en una descripció dels diferents elements que identifiquen els anarquistes amb els criminals i els bojos. Finalment, diu l’autor, no deixen de ser una cosa o l’altra, o de vegades tots dues coses alhora. El capítol més destacat és el darrer, doncs aquí cerca d’establir una recepta per acabar amb aquest moviment, recepta que relaciona tant amb la seva repressió com a la seva profilaxi. La seva repressió no pot venir, tret de casos de criminals nats com Ravachol, de la pena de mort. Ben al contrari, majoritàriament ens trobem davant bojos, i per tan la seva destinació ha de ser el manicomi. Per altra banda, un màrtir és venerat, un boig fa riure. La profilaxi sorgirà a partir de la correcció dels desajustaments del sistema capitalista, des de les teories del socialisme moderat i reformista, conclou Lombroso.

Convé destacar que no és aquesta la primera aproximació de Lombroso al món dels anarquistes. Ja a l'edició de 1887 de l'Uomo delinquente hi fa referència, i el professor italià va redactar dos articles sobre el tema de la delinqüència política que va publicar a la seva revista l' Archivio de psichiatria, antropologia criminale e scienze penali: «Del tipo criminale nei delinquente politici», el 1885 y «La pena nel delitto polittico» el 1890.

Com que la delinqüència política era una part de la delinqüencia general també en aquest cas es podien aplicar els seus estudis als "criminals" polítics, de manera que anirien a parar, de nou, a l'atavisme com element distintiu de determinades conductes asocials. Però no és aquesta la novetat, doncs és un tema recurrent a la seva obra certament, sinó una altra de les seves tesis, que servia sobretot per defensar el propi pensament polític.

Així, una de les idees que sosté Lombroso en aquesta obra descansa sobre l'anomenada llei de la inèrcia, que domina tant el món de la Naturalesa com la societat. Seria allò que es coneix com horror a la novetat. Els progressos, tant a la Naturalesa com a la societat, tenen lloc de manera lenta, i el delicte polític neix de la voluntat de forçar aquest desenvolupament pausat.

Tot i que l'obra estigués preparada prèviament, una de les raons de la seva bona acollida i de la ràpida traducció a d'altres idiomes rau en què en el moment de la seva aparició hi havia un creixent sentiment de sorpresa i indignació a Europa pels atemptats anarquistes, i molt ...

Tot i que l'obra estigués preparada prèviament, una de les raons de la seva bona acollida i de la ràpida traducció a d'altres idiomes rau en què en el moment de la seva aparició hi havia un creixent sentiment de sorpresa i indignació a Europa pels atemptats anarquistes, i molt en concret, va coincidir pràcticament la seva aparició amb l'assassinat del president de la República Francesa Marie François Sadi Carnot el mes de juny d’aquest mateix any 1894. Aquest magnicidi, a més, es feia en la persona d'un polític que estava lluny de la imatge de tirà. L'explicació la va donar el mateix assassí: l'havia mort no per considerar-lo especialment opressor, sinó pel fet de ser un governant.

Aquest atac als membres de la societat burgesa establerta en tant que tal, més enllà de llurs bones o males actuacions, feia trontollar els paràmetres sobre els que es judicava l'acció política, i calia donar una explicació científica a les actuacions d'aquests individus.

Això explica tant la rapidesa d'una nova edició, ja el 1895, com la ràpida traducció a d'altres llengües. A l'espanyola el mateix 1894, a l'alemanya el 1895 i a la francesa el 1897.

Tal i com afirma Maristany (25,1973) Lombroso col·locava al criminal al marge de la societat, era aliè en el seu atavisme, producte d’una herència que apareixia només en certs membres malalts de la societat.

Aquests són anys especialment convulsos a Europa, a España i a Catalunya. Catalunya, a finals de la dècada de 1880 comença el primer període petardista, que acabarà el 1896 amb l’atemptat dels Canvis Nous i amb el procés de Montjuïc. A Andalusia, el 1892, té lloc l’assalt a la ciutat de Jérez de la Frontera, per part de grups de jornalers, que van ser estigmatitzats per Rafael Salillas, un dels introductors de Lombroso a la península, amb un article amb títol prou significatiu: Manada de locos (1892), publicat a El Liberal. L'aparició només dos anys més tard de l'obra de Lombroso, no fa més que atiar la controvèrsia entre el món conservador i el món progressista o directament àcrata. Als primers, encara que no acceptessin plenament les idees de Lombroso, aquesta obra els hi donava els elements per lluitar contra i desacreditar els moviments anarquistes, als membres dels quals Lombroso qualificava de criminals i malalts. Pels altres, era la resposta de la societat burgesa, des de la por, davant d'un fenomen social producte del propi desenvolupament industrial i que no es volia acceptar.

Així, els primers generaven una literatura que, només en part, recollia el pensament lombrosià, i es publicaven obres com El socialismo y los anarquistas (1895) de Cristóbal Botella o El anarquismo en España y el especial de Barcelona (1897) de Manuel Gil Maestre.

Pel cantó àcrata, la resposta a Los Anarquistes vingué protagonitzada per Joan Montseny (1864-1939) amb l’obra Sociologia anarquista , i Ricardo Mella(1861-1925) amb Lombroso y los anarquistas, totes dues obres publicades el 1896. Mella respon fil per randa els arguments lombrosians. En primer lloc, destaca el fet que els anarquistes no són una classe d'éssers anormals, distints de la resta del gènere humà, per alguna raó física o psíquica. Mella, denuncia alhora la mala base científica de Lombroso i nega l'existència del criminal nat, igual que altres autors anarquistes i socialistes, rebutja també el caràcter inevitable de l'herència en la gènesi de la delinqüència i gira l'enfocament per dirigir-lo sobre les condicions socials.

Per a Mella la nova ciència antropològica no es més que una nova teologia, legitimadora de la societat tal i com estava construïda en aquell moment. Hi havia, tal i com descriu Girón( Giron, 97, 2002) , una significativa identitat entre Malthus i Lombroso, que volien fer creure que en aquell moment es vivia en el millor dels móns possibles, i la misèria i el crim tenien les seves explicacions científiques, ja fora des de l’economia o l’antropologia.

Però les crítiques a Lombroso arriben també per aspectes metodològics. Al costat de la desqualificació política, i tant o més important, és la desqualificació mèdica dels components de l'anarquisme. Són aquests, i els títols dels capítols en aquest sentit són ben explícits, bojos, malalts epilèptics, histèrics... "los autores más activos de la idea anárquica (salvo poquísimas excepciones, como Ibsem (sic), Reclus o Krapotkine(sic) ) son locos o criminales, y muchas veces ambas cosa a la vez.”(pàg. 45)

Des de l’Escola de Lyon, entre els membres de la qual hi trobem a Alexandre Lacassagne i Gabriel Tarde, i especialment Léonce Manouvrier des de la tribuna del Congrés de París de 1889, qüestionava, per exemple, el fet que Lombroso basés les seves tesis sobre els estudis de la població carcerària. Ignorava d’aquesta manera que no sempre el jurídicament imputat era realment culpable, i a més, una gran part del crim o romania ocult, o restava impune. Els àcrates es van basar en aquesta mateixa deficiència metodològica per criticar la caracterització que dels anarquistes feia Lombroso. El seu error consistia, afirma Azorin ( Giron, 89, 2002) en l’anàlisi dels malalts, no de l’univers dels anarquistes, de manera que per ell tot l’anarquisme eren Ravachol, Henry o Vaillant, i no els milers d’obrers que lluitaven per aquesta idea. “

Però també giren els arguments de Lombroso a l’afirmar que, si com diu el pensador italià, Ibsen, Reclús i Kropotkin , eren “normals” aquest fet demostra la normalitat de l’anarquisme, car ”si la idea anarquista,pues, es concebida y propagada por tres inteligencias de reconocido saber y consideración universal: es pràctica la Anarquía. He aquí por tierra toda la obra de Lombroso derribada con sus propios útiles.” Montseny, citació treta de(Girón, 90,2002)

La finalitat de l’obra, doncs, no és només asserenar les consciencies de la bona societat, col·locant aquests anarquistes temibles en un espai aliè, sinó, sobretot “desprestigiar el movimiento acrático a favor de un socialismo” reformista””.(Galera, 264, 1988)”