Des que vers el 1760 James Macpherson publicà el primer recull de poemes que més tard es conegueren com cicle ossiànic, el ressò d’aquests textos poètics i del compilador creixé ràpidament. És així que s’explica la immediata traducció, el 1763, d’aquests fragments a l’italià a càrrec de l’abat Melchiorre Cesarotti, qui els titulà Poesie di Ossian.
Més enllà de la polèmica que envoltava l’autenticitat dels textos –present fins a les darreries del segle XIX– la difusió de l’obra atribuïda al poeta gaèlic del segle III d.C. fou sorprenent. França es bolcà vers la traducció dels versos anglesos, i el mateix feren països com Argentina o Colòmbia. Napoleó convertí Ossian en objecte d’admiració, així com Lamartine manifestà que el bard gaèlic “fut l’Homère de mes premières années” i Chateaubriand evocava sovint l’atmosfera melancòlica característica de l’obra ossiànica en els seus versos.
A Espanya, malgrat tot, sembla que l’empremta d’Ossian no exercí una influència tan marcada, si més no, quant al nombre de traduccions directes de l’obra del poeta gaèlic. Ara bé, és cert que Ossian seduïa, i ho feia per diversos motius. D’una banda, el caràcter medievalitzant de les històries narrades fornia la base del futur romanticisme, especialment el de Catalunya, on aquest ingredient històric adquirí un pes significatiu. De l’altra, era l’argument dels poemes –ple de referències a la Natura, als sentiments i al misteri, tots ells ingredients clau de la gestació del romanticisme– allò que captivava els lectors. Així ho corroboren les innombrables imitacions, ja sigui en clau satírica o no, que es portaren a terme dels poemes del cicle ossiànic, analitzades amb més detall en l’article d’aquest mateix portal dedicat a James Macpherson.
Les Poesie di Ossian de Cesarotti, tanmateix, sí que gaudiren d’un més que considerable èxit arreu d’Europa. D’ella se’n feren un total de setze reimpressions, distribuïdes de la manera següent: el 1772 es tornava a publicar a Pàdua; a Niça veié la llum el 1780-1781; Bassano la publicava el 1782, el 1783, el 1795 i el 1810; a Pisa es reimprimí el 1801 amb una edició que és considerada com la més completa; el 1810, el 1820-1821, el 1822-1823, el 1826-1827 i el 1829 apareixia a Milà; Piacenza també l’editava el 1811; Nàpols ho feia el 1819 i, finalment, es publicava a Florència els anys 1813 i 1846. A més, el ressò d’aquesta traducció italiana no s’atura aquí. Són nombroses les obres que begueren directament de la font de Cesarotti per a crear versions dels poemes ossiànics, així com també és evident que l’obra de l’italià –i les dels francesos Christian Pitois i Letourneur– era àmpliament coneguda i llegida a la península Ibèrica.
No existeix, tanmateix, una obra espanyola que s’hagi proposat ja al segle XVIII –i ho hagi portat a terme, com la de Cesarotti– de traduir la totalitat dels poemes ossiànics. De fet, no és fins el 1880 que tenim notícia de la primera traducció espanyola més o menys completa dels poemes compilats per Macpherson: Ossián, bardo del siglo III. Poemas gaélicos (Madrid, Imprenta de Enrique Teodoro, 1880, “Biblioteca de Autores Escogidos”). Si bé no es coneix el traductor d’aquesta versió en prosa del francès Christian Pitois –una obra, curiosament, que sí que apareix en llengua original al catàleg del 1891 de la BAB–, hi ha indicis per a pensar que es tracta d’Ángel Lasso de la Vega, qui el 1883 publicà, amb el mateix títol i en vers, una nova traducció de fragments ossiànics dins la “Biblioteca Universal”.
Ara bé, l’eco de l’obra de Cesarotti sí que es féu notar en diverses versions soltes de poemes ossiànics. Entre les més conegudes, es troba la traducció en vers de Pedro Montengón del “Fingal”, enunciada com Fingal y Temora, poemas épicos de Ossián, antiguo poeta céltico, traducido en verso castellano por Don Pedro Montengón. Tomo primero (1800). Es creu que Montengón es basà en l’edició del llibre de Cesarotti de Bassano del 1783. Encara que el llibre anunciés la traducció del poema “Temora”, aquesta no es portà a terme. Tampoc es materialitzà la continuïtat de la sèrie d’obres (de la qual aquest volum era el primer), així que l’exjesuïta només traduí “Fingal”. Després de la traducció del pròleg de James Macpherson al poemari, Montengón traduí també el prefaci de Melchiorre Cesarotti i el “Ragionamento preliminare intorno i Caledoni” que encapçala el poema. A Itàlia aquest Ragionamento col·laborà de manera determinant amb la regeneració de la poesia italiana, ancorada fins llavors en un estil arcàdic. Així mateix, també els cants ossiànics trobaren ressò en l’obra de Giacomo Leopardi, qui recordà el motiu de la invocació a la Lluna que inicia el poema “Darthula” en la seva poesia “Canto notturno di un pastore errante dell’Asia” (1830).
La versió castellana de Pedro Montengón està recollida en les bibliografies de Just Pastor Fuster (Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, 1827-1830), Carlos Sommervogel (Bibliothèque de la Compagnie de Jesus..., 1890-1900) i Dionisio Hidalgo (Boletín bibliográfico español y extranjero..., 1840-1850), entre d’altres. També el Manual del librero hispano-americano de Palau i Dulcet cita la traducció de Montengón, si bé en edició del 1808 per Benito García y Compañía. De fet, la versió del “Fingal” de Montengón es considera el primer vehicle efectiu d’aproximació ossiànica a la literatura espanyola, tot i existir prèviament la traducció d’Alonso Ortiz dels poemes “Carthon” i “Lathmon”. És més, és a través d’aquesta traducció que el nom d’Ossian es consolida a Espanya, sobretot en el cas d’escriptors poc familiaritzats amb altres llengües. Així succeeix amb Antonio García Gutiérrez i la peça teatral Fingal. Fantasía dramática en cinco actos, que beu directament del Fingal de Montengón. És més, “Fingal” només és traduït en llengua castellana per Pedro Montengón, fet que atorga a aquesta traducció, en versos hendecasíl·labs, un valor afegit.
Encara es pot resseguir l’empremta de l’obra de Melchiorre Cesarotti en altres publicacions. “Gaul, poema de Ossian” és traduït per Antonino Chocomeli el 1874 i publicat a València, amb una versió extreta possiblement del llibre de Cesarotti, Poesie di Ossian. De la mateixa manera, es creu que les traduccions catalanes publicades a Lo Gay Saber per Artur Masriera (“Cruthloda, (D’Ossian). Poema en tres cants”, 1880), Francesc Pelagi Briz (“Mort de Fingal”, 1880) i Enric Franco (“Les queixes de Minvana”, 1882) begueren d’aquesta traducció italiana. Així mateix, José María Heredia tenia ben present l’edició de Cesarotti, entre d’altres, quan traduïa fragments ossiànics.
Per la seva banda, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès conserva un exemplar de l’obra que no consta, tanmateix, en cap dels dos catàlegs –el del 1874 i el del 1891– d’aquesta Biblioteca: suposadament, hi entrà a la fi del segle XIX o a començament del XX. És interessant de subratllar que la dècada del 1880 va ser un període actiu en la presència d’actes a l’Ateneu a propòsit de la literatura italiana. En són una mostra les conferències sobre la literatura del país itàlic que es presentaren el 1879, el 1880 i el 1888 a l’Ateneu Barcelonès, així com la presència, el 1881 i el 1882, de Virginia Marini i Emmanuel, dos actors italians que recitaren versos i fragments de la Divina Comèdia, entre d’altres obres.
Amb totes aquestes dades a les mans, resulta fàcil observar que la traducció de Melchiorre Cesarotti dels poemes ossiànics obtingué un ressò arreu d’Europa per la seva fidelitat i precisió, a la vegada que es consolidà com a font primària de la qual derivaren versions espanyoles dels cants d’Ossian.
Llegir [-]
Entreu