El 1819 Sir Walter Scott escrivia Ivanhoe: a romance . S’allunyava, així, de les obres editades fins llavors, ja que Ivanhoe és la primera novel·la de l’escocès on la temàtica orbita al voltant de la història de la Gran Bretanya.

L’autor situa l’argument en l’època del rei Richard I, ...

El 1819 Sir Walter Scott escrivia Ivanhoe: a romance. S’allunyava, així, de les obres editades fins llavors, ja que Ivanhoe és la primera novel·la de l’escocès on la temàtica orbita al voltant de la història de la Gran Bretanya.

L’autor situa l’argument en l’època del rei Richard I, personatge del segle XII, i en uns anys de conflictes entre saxons i normands. Ivanhoe és la història d’una noble família saxona en una època en què precisament la noblesa anglesa era sobretot normanda. De fet, la novel·la segueix la vida del protagonista saxó, Wilfred d’Ivanhoe, enfrontat amb el seu pare per l’aliança que ell mateix contragué amb el rei normand, Richard I d’Anglaterra, després de ser desterrat. El duc de Saxònia desitjava, juntament amb sir Cedrid (el pare d’Ivanhoe), restaurar el tron d’Anglaterra sota l’estirp saxona. És així que sir Cedrid ideà el casament de lady Rowena, la seva pupil·la, amb Athelstane, l’últim saxó de sang reial. Ivanhoe, contrariat perquè estimava lady Rowena, guanyà la gràcia del rei Richard I d’Anglaterra i s’uní al seu exèrcit normand. Tanmateix, el rei fou capturat pel duc de Saxònia quan tornava de les croades, i Ivanhoe decidí venjar-lo. Participà en un torneig de cavallers a Anglaterra sense ser descobert, però acabà ferit greu i sota les atencions de la jueva Rebeca, que s’enamorà d’ell. Ivanhoe, però, volia venjar el seu rei i és així que, amb l’ajuda de Robin Hood, matà el príncep John, el germà traïdor del rei Richard I que, a la vegada, havia escapat i tornat d’incògnit a Anglaterra. Mentrestant, Rebeca fou acusada de bruixeria, però Ivanhoe aconseguí salvar-la després de superar nombroses peripècies. Finalment, lady Rowena es casà amb Ivanhoe sota els auspicis del rei, i Rebeca, afligida, abandonà Anglaterra amb el seu pare.

Tot i que se li atribueixen incongruències històriques, Ivanhoe s’ha considerat com el text que impulsà, al segle XIX, la moda europea de la novel·la històrica, una moda molt estesa a Catalunya. De fet, hi ha historiadors que defensen que la base de l’argument –l’enemistat entre saxons i normands en temps de Richard I d’Anglaterra– no té cap fonament històric. D’altres, però, refuten aquesta tesi i accepten la total adequació històrica de l’argument de la novel·la a la realitat de la Gran Bretanya del segle XII. Cal recordar que l’obra porta el subtítol “a romance”, fet que palesa que l’autor era conscient d’estar escrivint una novel·la i, per tant, el seu objectiu segurament era divertir i no pas instruir. Aquesta idea es complementa amb la dedicatòria que el mateix Walter Scott escrigué per a la novel·la, on l’autor explica que el seu interès rau en conservar el clima històric que engloba el relat, tot reservant-se, però, un espai per a la llibertat en els detalls. És, fet i fet, una manifestació del que s’acabarà convertint en la característica principal de la novel·la històrica: la investigació erudita queda al servei de la fantasia.

Pel que fa a l’exemplar que es conserva a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, es tracta d’una traducció francesa de Defauconpret, un dels traductors més il·lustres de Walter Scott en llengua francesa: Ivanhoe, Furne, Pagnerrre, Perrotin (Libraires-Éditeurs), Paris, 1857. Aquesta traducció ja estava catalogada en el llistat del 1874, a diferència del volum titulat Select novels of Sir Walter Scott: consisting of Waverley, Ivanhoe, The black dwarf, old mortality... (Baudry’s European Library, 1840) que, forçosament, degué entrar més tard a la Biblioteca.

La introducció i la canonització de Walter Scott en les literatures hispàniques es produí gràcies a la conjuntura satisfactòria de tres factors clau: les traduccions, els estudis i les valoracions de la crítica i els diferents graus d’imitació a què les obres de l’escocès foren sotmeses al llarg del vuit-cents. ...

La introducció i la canonització de Walter Scott en les literatures hispàniques es produí gràcies a la conjuntura satisfactòria de tres factors clau: les traduccions, els estudis i les valoracions de la crítica i els diferents graus d’imitació a què les obres de l’escocès foren sotmeses al llarg del vuit-cents.

Quant a les traduccions, es coneixen, durant el segle XIX, un total de deu edicions en espanyol d’Ivanhoe (1819). D’aquestes, set foren publicades a Espanya, mentre que les tres restants sortiren a la llum a Londres i a Perpinyà, respectivament. De fet, aquestes tres traduccions de Scott aparegueren primer, i és que els exiliats polítics de l’Espanya absolutista dels anys 30 estaven molt involucrats en la difusió de la literatura. És així que s’explica com entre el 1823 i el 1824 Blanco White traduí alguns fragments d’Ivanhoe en la revista Variedades o Mensajero de Londres. Així mateix, el 1825 apareix a la capital anglesa una nova traducció de la novel·la de Scott que, malgrat ser anònima, s’atribueix a José Joaquín de Mora. Més endavant, l’editor perpinyanès Alzine dóna notícia de la publicació de les obres completes de Walter Scott, si bé només aparegueren, finalment, una selecció de novel·les. Ivanhoe formava part d’aquest petit grup i s’edità, sota la traducció de J. M. X., el 1826 amb el títol de Ivanhoe, o el Regreso de la Palestina del Caballero Cruzado.

A Espanya cal esperar fins el 1831 per a trobar una edició de la novel·la escocesa, malgrat que en data del 31 de gener del 1824 la revista El Europeo anunciava, hem de suposar que en llengua francesa, “para muy pronto otra obra del mismo autor titulada: Ivanhöe ó el sitio de Tolemaida, estracto de una historia de las cruzadas, por Josiah Cargill ministro del evangelio en Saint Ronan”. És també rellevant un projecte de traducció i publicació de les obres completes de Scott a Catalunya que, tanmateix, mai no es portà a terme. Bonaventura Carles Aribau, Ramon López Soler i Ignasi Sanponts intentaren, des del 1828, editar les novel·les de l’escocès, però la censura els ho impedí. El mateix succeí amb Gregorio Morales Pantoja quan, el 1830, li fou denegada la publicació de Ivanhoe o la vuelta del desierto per incompatibilitats religioses. Tanmateix, Antoni Bergnes de las Casas es proposà el mateix el 1829 i sí que aconseguí els permisos necessaris, tot i que no fou fins el 1833 que aparegué, sota la col·lecció “Biblioteca de damas”, una sèrie d’obres de Scott, essent Ivanhoe ó el Cruzado la primera.

Retornem, però, al 1831. L’impressor Moreno afegia una nova edició d’Ivanhoe a la llista iniciada el 1823. De fet, la dècada del 1830 – 1840 és prolífica en la difusió de la moda de Scott (coneguda com a scottism), gràcies en part a la suavització de la censura arran de la mort de Ferran VII. El 1841 sorgeix una nova edició d’Ivanhoe (el primer i únic volum de la “Colección de novelas de Sir Walter Scott”, de l’editor madrileny Omaña) i una altra el 1843. Més endavant, la impremta de Luís Tasso publica Ivanhoe ó el Cruzado (1857), i Juan Salvany tradueix de nou la novel·la el 1883 per a la impremta barcelonina Verdaguer. Finalment, els germans Garnier editen a París una nova versió d’Ivanhoe (1891). Quant al català, cal esperar fins el 1929, quan Pau Romeva adapta la novel·la per a infants, seguit de prop per Cèsar August Jordana, que també tradueix Ivanhoe vers el 1930.

Juntament amb les traduccions, també augmentaren els comentaris i les valoracions crítiques de Walter Scott –i en particular d’Ivanhoe–en la premsa espanyola dels anys 1830 – 1840. Revistes com El Vapor o el Museo de Familias, així com el Diario de Barcelona, contenen estudis sobre l’empremta de l’escocès en la literatura espanyola. El Vapor publicava, el novembre del 1833, l’article “Influencia de las obras de Walter Scott en la generación actual”, i el mateix feia Bergnes de las Casas en el Museo de Familias el 1835: “Influjo que ha ejercido y está ejerciendo Walter-Scott en las riquezas, la moralidad y la dicha de la sociedad moderna”. Si volem precisar més, Andrés Bello ressenyava Ivanhoe el 1825 i en destacava no només l’habilitat per entretenir, sinó també la utilitat en la difusió del coneixement històric. De fet, Walter Scott era especialment apreciat per aquesta vessant historicista que tant es manifestava a Catalunya: les obres de l’escocès es convertiren en un model a seguir.

Més enllà de les traduccions i de les valoracions que els crítics de l’època feien de les novel·les de Scott, també es pot precisar el ressò del novel·lista en el nombre d’imitacions que es feren de les seves obres. E. Allison Peers classifica en tres grups els seguidors i imitadors de Walter Scott. Així, primer apareixen aquells autors que plagiaren directament fragments de peces de Scott, com ara Ramon López Soler i la novel·la Los bandos de Castilla o El caballero del Cisne (1830), basada precisament en Ivanhoe. Així mateix, José de Espronceda publicava Sancho Saldaña o el castellano de Cuéllar (1834), i Enrique Gil y Carrasco donava a conèixer El señor de Bembibre (1844). Un segon grup d’escriptors es caracteritza per cercar inspiració en les obres de Walter Scott, però sense reproduir-ne fragments. En aquest grup figuren Telesforo Trueba y Cosío, que escrivia en anglès novel·les com Gómez Arias; or, the Moors of the Alpujarras (1828) i José García de Villalta, amb l’obra El conde de Candespina (1832). Destaca sobretot Ángel M. de Saavedra (el Duque de Rivas), que s’inspirà en Ivanhoe per a escriure el poema èpic El moro expósito (1833 – 1834). El tercer grup el formaven admiradors de Scott que, en un moment de declivi de la popularitat de l’escocès, incorporaven elements de la seva estètica en les pròpies composicions. En són exemple Francisco Navarro Villoslada amb les novel·les Doña Blanca de Navarra (1847) i Doña Urraca de Castilla (1848), i Amós de Escalante amb l’obra Ave Maris Stella (1877).

Cal que reservem un espai a tractar l’empremta d’Ivanhoe en la pintura, la literatura europea i, especialment, en la música. Giovanni Pacini compongué Ivanhoe el 1832, mentre que Bartolomeo Pisani estrenava Rebeca, segons llibret de F. M. Piave, el 1865. També Ivanhoe servia a Otto Nicolai per a compondre El Templario (1840), i a Sir Arthur Sullivan per a adaptar amb gran èxit Ivanhoe el 1891. D’igual forma, la influència d’aquesta novel·la s’entreveu en l’obra Marco Visconti (1881), de Tommaso Grossi, i en Notre-Dame de Paris (1831), de Victor Hugo. Així mateix, William Makepeace Thackeray escrigué una continuació burlesca d’Ivanhoe titulada Rebeca y Rowena, A Romance Upon Romance (1850). Quant a la pintura, destaquen les litografies de Francesco Hayez per a Ivanhoe, així com el dibuix que Federico Moia realitzà de l’episodi de La ermita de fray Tuck.

Com ja s’ha dit, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès recull en el catàleg del 1874 un exemplar en francès d’Ivanhoe datat del 1857. Sorprèn que només sigui un si tenim present que Walter Scott, i en concret Ivanhoe, tingueren un ampli ressò a Catalunya, i que aquesta novel·la es començà a traduir, des de Londres, a l’espanyol el 1823 (i a Espanya el 1831).