L’obra, que participa de la narrativa de viatges i d’aventures cultivada a bastament per l’autor, va començar-se a publicar en lliuraments periòdics a La Presse des de març de 1847, però va ser interrompuda poc més tard. Aquell mateix any començà la seva publicació en format llibre, en una edició ...

L’obra, que participa de la narrativa de viatges i d’aventures cultivada a bastament per l’autor, va començar-se a publicar en lliuraments periòdics a La Presse des de març de 1847, però va ser interrompuda poc més tard. Aquell mateix any començà la seva publicació en format llibre, en una edició en cinc volums que no va completar-se fins 1848. L’obra va assolir un èxit editorial considerable, amb nombroses reedicions fins a finals de segle. La redacció de l’obra va venir motivada pel viatge que l’autor efectuà per Espanya durant els mesos d’octubre i novembre de 1846. Dumas recorregué el país camí d’Algèria, on fou enviat pel ministre d’Instrucció pública, Narcisse-Achille Salvandy, en el que aquest concebé com una actuació publicitària destinada a atreure colons francesos a aquelles terres no gaire temps ha conquerides per França. Més enllà d’aquest caràcter propagandístic, el viatge a Espanya també tenia com a pretext assistir als enllaços matrimonials del duc de Montpensier, fill del rei de França, amb la germana menor d’Isabel II d’Espanya, i d’aquesta mateixa amb Francesc d’Assís, cosí del duc.

Dumas va fer-se acompanyar en el seu viatge, del seu fill, un criat, el pintor Louis Boulanger i el seu col·laborador literari Auguste Maquet. A partir de Madrid, el seguici s’enriquí amb la companyia dels també artistes Eugène Giraud i Adolphe Desbarolles. El seu periple seguí un traçat aproximadament nord-sud, entrant pel pont de Bidasoa al País Basc i seguint direcció a Andalusia, fent cap a ciutats com Burgos, Madrid, El Escorial, Aranjuez, Toledo, Jaen, Granada, Còrdova, Sevilla i Cadis. És des d’aquesta darrera ciutat on passà cap a Tànger per iniciar l’aventura africana. Aquesta segona part del viatge quedà relatada a Le Véloce ou Tanger, Alger et Tunis (1848-1851).

L’obra de Dumas presenta forma epistolar i es troba a mig camí de la literatura de viatges i la narrativa d’aventures, amb importants dosis de comicitat. L’autor no pretén traslladar una imatge fidel, objectiva, penetrant i ponderada de la realitat del país, sinó que més aviat aquest li serveix d’escenari per a les seves aventures, com ja anteriorment li havia servit com a enquadrament i motiu recorrent en la seva producció literària. L’escenari, els personatges i la conjunció dels fets es posen al servei de la diversió i l’entreteniment. Més que fixar l’atenció en un poble del qual se’n pretén captar i descriure els ressorts més íntims, Dumas centra l’acció en les peripècies i incidències d’una caravana il·lustrada integrada per individus predisposats a passar-s’ho bé. No sembla, d’altra banda, que a l’autor li interessés especialment provar o desmentir la veracitat de les imatges estereotipades a través de les quals es representava coetàniament a Espanya i la seva gent, sinó que més aviat sembla utilitzar aquells clixés com a recursos per afegir dosis d’exotisme i pintoresquisme al relat.

Diversos investigadors han destacat que, en la seva part més descriptiva, l’obra de Dumas presenta importants deutes amb el Voyage en Espagne de Gautier (1845). Ambdós formen part de la important nòmina d’il·lustres escriptors francesos d’aquella època que, com Chateaubriand, Hugo, Georges Sand o Mérimée, entre molts altres, van viatjar a Espanya i van escriure sobre el país empesos per una certa moda gens aliena a l’exotisme i l’orientalisme car a determinats cercles de la cultura europea de l’època.

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) disposa de tres edicions del segle XIX, dues de franceses (Michel Lévy Frères, 1861; Calmann Lévy, 1897-1898), i una tercera editada a Barcelona per Mayol el 1847, amb traducció al castellà de Víctor Balaguer (1824-1901). Cap de les dues consta, no obstant, en els ...

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) disposa de tres edicions del segle XIX, dues de franceses (Michel Lévy Frères, 1861; Calmann Lévy, 1897-1898), i una tercera editada a Barcelona per Mayol el 1847, amb traducció al castellà de Víctor Balaguer (1824-1901). Cap de les dues consta, no obstant, en els catàlegs manuals de la BAB editats al segle XIX.

L’obra va ser objecte d’una recepció especialment veloç a Espanya. De fet, el mateix 1847 en van aparèixer tres versions castellanes distintes, abans fins i tot que s’hagués completat l’edició francesa, fet que explicaria que en les primeres edicions castellanes hi manquin les impressions referents a les darreres etapes del viatge, corresponents a les estades a les ciutats de Còrdova, Sevilla i Cadis. La primera versió en aparèixer hauria estat la publicada en lliuraments periòdics a la capçalera madrilenya La Unión , entre el 23 d’abril i el 14 de juny de 1847, amb el títol España y África. Cartas escogidas escritas en francés por Alejandro Dumas . Entretant es publicava aquesta, hauria aparegut a Madrid la versió en volum deguda a l’editor Venceslau Ayguals d’Izco (1801-1873), que titulà l’obra España y África. Cartas selectas . No gaire més tard hauria aparegut la ja esmentada edició barcelonina de Mayol, amb traducció de Balaguer, que primerament aparegué amb el títol Viajes de A. Dumas por España y África , però que posteriorment, en el mateix 1847, va ser reeditada amb el títol De París a Granada . El canvi responia a un exercici d’adequació, atès que el segon volum que s’havia previst inicialment no va ser, finalment, publicat. Per bé que Balaguer tingué a disposició el text referent a l’etapa espanyola del viatge posterior a Granada, optà per no incloure aquelles darreres cartes.

Com ha ressaltat Francisco Lafarga, les tres versions tenen en comú el fet d’haver acompanyat les respectives traduccions d’un considerable paratext fornit d’introduccions, notes i comentaris que, amb diversitat de to i intensitat, cerquen desautoritzar l’obra de Dumas, per tal com la imatge de conjunt que trasllada d’Espanya no es grata al responsables respectius de les traduccions i edicions esmentades. En alguns casos, especialment en la versió de La Unión i d’Ayguals d’Izco, les addicions dels editors o traductors, escrites des d’un orgull patri ferit i havent assumit la responsabilitat de respondre al que consideren ofenses i mentides, són especialment mordaces i satíriques i arriben a ridiculitzar i calumniar al literat francès. En general Balaguer és menys virulent, per bé que en el comentari que afegeix a la fi de l’obra, no s’està de manifestar explícitament la seva decepció i d’expressar que Dumas ha estat injust envers Espanya, on segons Balaguer, no sembla que el francès hagi trobat gairebé res digne d’atenció i d’admiració. I és que el vilanoví no amaga que en les seves expectatives comptava amb què Dumas rehabilitaria la imatge del país, en bona part construïda i deformada per la ploma dels seus compatriotes coetanis.