Los bandos de Castilla inaugura a Espanya i a Catalunya la novel·la històrica de temàtica medieval i d’influència walterescotiana. L’obra i l’autor reberen dures crítiques a l’època. Ramón de Mesonero Romanos la va qualificar de “ Ivanhoe disfrazado” i Milà i Fontanals considerà López Soler com un autor enginyós encara ...

Los bandos de Castilla inaugura a Espanya i a Catalunya la novel·la històrica de temàtica medieval i d’influència walterescotiana. L’obra i l’autor reberen dures crítiques a l’època. Ramón de Mesonero Romanos la va qualificar de “Ivanhoe disfrazado” i Milà i Fontanals considerà López Soler com un autor enginyós encara que “altamente plagiario”. Malgrat les crítiques, més o menys fonamentades, i les similituds amb l’Ivanhoe de Walter Scott, López Soler no enganyà ningú. Al pròleg de la novel·la indicava que l’obra tenia dues finalitats: donar a conèixer l’estil de Walter Scott, i posar de manifest que la història d’Espanya oferia passatges tant interessants com els d’Escòcia i Anglaterra per despertar l’interès dels lectors. A més, deia textualment: “A fin de conseguir uno y otro intento hemos traducido al novelista escocés en algunos pasajes e imitándole en otros muchos, procurando dar a su narración y a su diálogo aquella vehemencia de que comúnmente carece, por acomodarse al carácter grave y flemático de los pueblos para quienes escribe”.

La trama de la novel·la de López Soler està ambientada en l’Edat Mitjana, durant el convuls regnat de Joan II de Castella (1405-1454): “La corte de Castilla , en la ocasión de que hablamos, podía dar una idea del grado de corrupción a que habían llegado las sociedades humanas. Bandos, divisiones entre los grandes y otras borrascosas revueltas alteraron los ánimos, anunciando sangrientas calamidades a aquel célebre país, desde principios del reinado de don Juan el II.”

La novel·la ens explica la vida del conestable de Castella Álvaro de Luna, la del “Caballero del Cisne”, que acabarà cansant-se amb la seva estimada Blanca de Castromerín, i el final heroic i desgraciat de Don Ramiro, que mor a Itàlia sense haver aconseguit l’amor de Matilde, tancada en un convent.

Malgrat la voluntat de situar l’acció en una època històrica precisa, López Soler es va permetre algunes llibertats, que ell mateix assenyalava en el pròleg.

Ramón López Soler publica Los bandos de Castilla, ó, El caballero del cisne a Valencia el 1830. A la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès es conserven diverses obres originals de López Soler ( Los bandos de Castilla , Kar-Osman , Jaime el barbudo ), sense que es pugui determinar ni l’any ...

Ramón López Soler publica Los bandos de Castilla, ó, El caballero del cisne a Valencia el 1830. A la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès es conserven diverses obres originals de López Soler (Los bandos de Castilla, Kar-Osman, Jaime el barbudo), sense que es pugui determinar ni l’any d’incorporació ni la procedència. El més probable, perquè no apareixen als catàlegs del segle XIX, és que s’incorporessin al llarg del segle XX.

Segons Jordi Rubió i Balaguer, López Soler evolucionà des del bucolisme neoclassicista fins al Romanticisme. Les seves primeres incursions literàries les va realitzar dins del grup de la Sociedad Filosófica, on era conegut amb el pseudònim de Lopecio. El 1823 participà molt activament en el projecte de la revista El Europeo i el 1828, estava en relació amb Ignasi Sanponts per publicar novel·les de Walter Scott. Bonaventura Carles Aribau li va escriure en diverses ocasions sobre aquest projecte. De fet, A. Rubió i Lluch el considera “el primer romántico en España, antes de aparecer el romanticismo.” Segons Santiago Olives Canals, López Soler havia traduït amb Nicasio Gallego els dos primers toms de l’Ivanhoe. Segurament aquesta va ser la base a partir de la qual López Soler construí la trama de Los bandos de Castilla, publicada per l’editor Mariano Cabrerizo a Valencia el 1830. López Soler, que ja havia abordat les diferències entre els autors romàntics i els clàssics el 29 de novembre del 1823 des de les pàgines de la revista El Europeo, aposta per la novel·la romàntica d’una forma clara i decidida a principis dels anys trenta. Segons Rubió i Balaguer, la traducció de Recuerdos del reinado de Luis XVIII, y esperanzas del reinado de Carlos X, de Chateaubriand, publicada també per Cabrerizo a Valencia el 1830, i altres lectures de l’autor francès, acabaren de definir la seva adhesió al Romanticisme. En aquest sentit, Briand J. Dendle demostra la influència de Chateaubriand sobre López Soler, tant en la visió de l’Edat Mitjana, com en l’èmfasi sobre la superioritat de la religió cristiana o en l’afirmació de la intensitat emotiva. De fet, quan López Soler torna a Barcelona, publica una sèrie de novel·les romàntiques amb el pseudònim de Gregorio Pérez de Miranda (Henrique de Lorena, 1832; Jaime el barbudo ó sea la Sierra de Clevillente, 1832; Kar-Osman, ó, Memorias de la casa de Silva, 1832), totes publicades per Antonio Bergnes de las Casas. López Soler també va cultivar la novel·la de costums amb Las señoritas de hogaño y las doncellas de antaño. Un dels seus èxits més importants, però, va ser La catedral de Sevilla, publicada per Repullés a Madrid el 1834, adaptació de Notre-dame de París, de Víctor Hugo. A Catalunya, però, tindrà una influència més gran El caballero del Cisne, sobretot en autors com Joan Cortada, que publicarà sis novel·les històriques de temàtica catalana durant la dècada dels anys trenta. El 1834, i des de les pàgines del Diario de Barcelona, Joan Cortada publicà un article en defensa de la qualitat de López Soler, tant de les obres titulades Henrique de Lorena i Las señoritas de hogaño y las doncellas de antaño com de la que anomena novel·la caballeresca, El caballero del cisne. Cortada considerava l’obra de López Soler molt superior a d’altres, com El Doncel de D. Enrique el doliente, de Mariano José de Larra, per exemple, que rebé crítiques força favorables, en contraposició als treballs de López Soler.

López Soler tindrà una doble influència, per un costat impulsarà al novel·la històrica d’origen romàntic España, que segons alguns historiadors de la novel·la històrica espanyola, com Juan Ignacio Ferreras, neix amb López Soler, al que considera un promotor, en el sentit de primer motor d’un nou corrent novel·lístic. I per l’altre, va impulsar la novel·la històrica a Catalunya, a través de l’obra de Joan Cortada.

Ferreras considera estèril la discussió sobre si l’obra de López Soler va ser original o si es tracta d’una adaptació perquè tenia molt clars quins eren els seus objectius, que concretava en el pròleg d’El caballero del cisne. Segons Ferreras, malgrat les crítiques, la novel·la va ser força llegida i comentada, fins i tot aplaudida, i assenyala que López Soler, a banda del seu gust pels ambient tenebrosos, va aconseguir els dos objectius que assenyalava al pròleg de la novel·la: donar a conèixer l’estil de Walter Scott i donar principi a la novel·la històrica a Espanya.

L’obra de López Soler s’ha d’incloure dins de la història de la literatura espanyola, castellana, però no podem oblidar el seu paper en la recuperació del català com a llengua literària. De fet, va ser ell, com a director de El Vapor, qui va publicar l’oda La Patria d’Aribau. A més, cal assenyalar que al capítol XI d’El caballero del cisne va incloure una estrofa poètica en català:

¡Astre benigne de la nit callada,

De mas tristeses consolant figura,

De mas velladas unica templansa,

Pàl·lida lluna!

Tot seguit, l’autor, sincerant-se a través del personatge, escrivia: “Paréceme que con la lengua provenzal no acierto a pintar las bellezas de este silvestre Helicón; vamos a ver si el castellano se prestará de mejor grado a nuevas inspiraciones.” Es tracta del dubtes lògics i propis dels primers moments de l’anomenada Renaixença. El mateix Aribau, quan envià l’oda La Pàtria a F. Renart i Arús perquè li corregís, li deia: “Para el dia de S. Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mí me ha tocado el catalan, y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que lo revises, y taches y enmiendes lo que juzgares pues yo en mi vida las vi mas gordas.”

López Soler és un autor català que escriu en castellà, però no pot eludir l’ambient de l’època. Alguns escriptors i poetes experimenten de forma tímida amb versos escrits en llengua provençal o llemosina, com deien aleshores per referir-se al català. De fet el versos de López Soler són anteriors a l’Oda d’Aribau i, segons Rubió i Balaguer, qui va escriure aquells versos, n’havia escrit d’altres. Els versos catalans de López Soler no van passar desapercebuts. Pau Piferrer els recordava en una carta adreçada al seu amic Ignasi Petit, encara que no li deia de qui eren. Aquests versos catalans són una anècdota, gens menyspreable, però, en els objectius de l’obra, que, segons Juan Ignacio Ferreras, i assumint tots els seu defectes “no sólo inició un novelar, sino que se erigió con toda propiedad en modelo.” La importància de López Soler dins de la literatura catellana ha estat vindicada, entre d’altres, pel professor Enrique Rubio Cremades, de la Universitat d’Alacant, que destaca El pirata de Colombia, obra publicada amb les sigles D.R.L.S. Rubio Cremades considera López Soler com “una pieza clave para el análisis de la polémica entre clasicistas y románticos. Un eslabón fundamental en la historia de la novela en la primera mitad del XIX gracias a la pronta difusión de unos héroes novelescos que gozaban del aplauso general en Europa.”