La jove Delphine d'Albémar és bella, intel·ligent i rica; viu al marge del que la resta de la societat pugui pensar d'ella. Està enamorada de Léonce de Mondoville, que també l'estima, però Mme. de Vernon, que temps enrere s'havia casat per força i per aquest motiu havia sigut infeliç, intercedeix ...

La jove Delphine d'Albémar és bella, intel·ligent i rica; viu al marge del que la resta de la societat pugui pensar d'ella. Està enamorada de Léonce de Mondoville, que també l'estima, però Mme. de Vernon, que temps enrere s'havia casat per força i per aquest motiu havia sigut infeliç, intercedeix perquè es casi amb la seva filla Matilde, cosina i amiga de Delphine. Quan mor Mme. de Vernon Léonce descobreix la veritat de com s'havia gestat el seu matrimoni; a més, el fet que malgrat estar casat amb Matilde continuï enamorat de Delphine i que aquest amor sigui encara correspost li provoca un conflicte moral. Com que el jove es nega a divorciar-se perquè va contra els seus principis, Delphine pren la decisió de renunciar a la vida que havia conegut fins llavors per fer-se monja. La mort de Matilde alliberarà Léonce, que intentarà localitzar Delphine, però tot i que les noves lleis revolucionàries permeten a les dones abandonar els vots monàstics Léonce se cenyeix altra vegada als postulats morals i no gosa demanar-li matrimoni. Desesperat, s'allista a la guerra i és afusellat d'acord amb la seva condició de nobre; Delphine mor després al seu costat (l'autora canvià el desenllaç de la novel·la: primer la protagonista se suïcidava amb un verí, però al final mor consumida pel dolor).

Mme. de Staël comença a treballar en Delphine almenys des de l'abril de 1800, i en una carta del setembre del mateix any l'autora afirma ja que la novel·la "est devenu l'histoire de la destinée des femmes présentée sous différents rapports". L'obra plantejarà el conflicte entre individu i societat en un ambient aristocràtic: tant Delphine, que ha estat educada per no fer cas dels prejudicis i l'opinió d'altri, com Léonce, que respecta per sobre de tot la tradició i la moral, són víctimes de la societat en què viuen. De tota manera ella té un destí pitjor pel fet de ser dona. Amb la novel·la Corinne ou l'Italie (1807) Mme. de Staël reprendrà aquest tema amb un discurs similar sobre el paper de la dona en la societat.

Delphine es publica finalment al desembre de 1802 i pels francesos de seguida es converteix en un tema de debat: la premsa recull opinions de defensors i detractors i els literats més rellevants del moment es posicionen a favor o en contra de la novel·la. Napoleó es va mostrar especialment crític amb l'obra pel seu contingut polític (el paper d'Anglaterra en la ficció), religiós (elogi del protestantisme en detriment del catolicisme) i social (defensa de la llibertat), i de fet el 1803 condemnaria l'autora a l'exili. Certament, l'acció de Delphine, que se situa en els primers anys de la Revolució Francesa, podia relacionar-se perfectament amb la realitat que vivia el país. L'autora se serveix de fets històrics: les dates que encapçalen les epístoles de què consta la novel·la s'escauen amb esdeveniments reals, com ara els debats sobre la llei del divorci o sobre l'expropiació dels béns de l'església.

Al llarg de la primera meitat de segle XIX un aspecte destacat de la recepció de la literatura francesa tant a Espanya com a Catalunya és la introducció de la literatura escrita per dones. El fet que el romanticisme i el liberalisme admetin la dona com a subjecte intel·lectual i ...

Al llarg de la primera meitat de segle XIX un aspecte destacat de la recepció de la literatura francesa tant a Espanya com a Catalunya és la introducció de la literatura escrita per dones. El fet que el romanticisme i el liberalisme admetin la dona com a subjecte intel·lectual i que a la premsa hi hagi demanda d'aquest tipus de literatura afavoreixen l'aparició de dones escriptores, que prenen com a referència els personatges femenins de novel·les romàntiques com Indiana (1832) i Valentine (1832) de George Sand o Delphine (1802) i Corinne ou l'Italie (1807) de Mme. de Staël. Totes aquestes obres tracten la qüestió de la independència de la dona i han sigut interpretades sobretot en clau feminista. Les novel·les de Mme. de Stäel, concretament, gaudiran d'una bona acollida a casa nostra: tant Delphine com Corinne ou l'Italie, que assoleix un major nivell de popularitat perquè als anys 30 fa el salt a la tradició oral, solen mencionar-se a la premsa quan es fa referència a l'escriptora francesa.

El 1822 Alberto Lista publica a El Censor de Madrid una de les primeres referències a la producció novel·lística de Mme. de Staël: "La Corina y la Delfina [...] son las obras que más se acercan a la perfección del género, tanto por el vivísimo interés que inspiran, las bellezas del estilo y las descripciones científicas y morales, como por la intención del autor, muy bien desempeñada, de dar a conocer los lineamentos que distinguen en ambos sexos al francés, al inglés, al español y al italiano". Encara Josep Yxart, en una anotació privada, apuntarà que Mme. de Vernon és un "admirable retrato lleno de vida y de verdad, resultado tristísimo de la especial condición en que nuestra sociedad coloca a las mujeres".

L'abundància de referències a la premsa contrasta amb la poca atenció que va rebre Delphine per part dels traductors a l'espanyol. Aquesta contradicció suggereix que el públic hispànic devia llegir la novel·la en versió original (la circulació d'obres franceses escrites en francès era habitual al XIX). Delphine va publicar-se a França en repetides ocasions al llarg del segle: l'èxit de la novel·la requerí diverses edicions durant la primera dècada i la mort de l'autora el 1817 motivà l'aparició de noves edicions corregides i complementades amb nous textos. A partir dels anys 30 i fins als anys 80 del vuit-cents s'aniran succeint almenys dotze edicons més; per tant, no és aventurat pensar que l'obra devia assolir certa difusió més enllà dels Pirineus.

Sembla que només arribà a aparèixer una versió de la novel·la en castellà; es tracta de Delfina o la opinión, traduïda per Ángel Caamaño, publicada a Bordeus el 1828 per l'editor Beaume. Caamaño afirma al pròleg que en la traducció de les cartes ha omès "todo lo que dice relación con los sucesos políticos de aquella época [...] porque quisiera que mis lectores se ocupasen únicamente de las personas a cuyo nombre van escritas. Sin duda hallarán algunos rasgos que han de inspirarles, al menos en ciertos momentos, el placer de la dulzura y el tierno interés de la satisfacción". El fet que l'acció de la novel·la tingui lloc durant els primers anys de la Revolució Francesa i que Mme. de Staël se serveixi de dates significatives de la Revolució evidencia la voluntat que l'obra sigui interpretada en clau política. És possible que Caamaño renunciï a oferir aquesta lectura perquè la traducció apareix en un moment d'inestabilitat política a França.

Segons la Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días (1827) també el sacerdot Luis Monfort, fill del cèlebre impressor i llibreter valencià Benito Monfort, va traduir La Delfina de Mme. de Staël. És probable que aquesta versió mai no s'arribés a publicar.

El fet de considerar Delphine com un exponent de la literatura femenina romàntica permet integrar-la en la tradició que se'n deriva a l'Espanya del vuit-cents. Quant a la narrativa, Fernán Caballero (pseudònim de Cecilia Böhl de Faber) presenta a La Gaviota (1849) el conflicte d'una cantant d'òpera resignada a no poder veure realitzades les seves aspiracions professionals i sentimentals, mentre que sota la influència directa de Mme. de Staël Gertrudis Gómez de Avellaneda esdevé una de les introductores del discurs feminista en la literatura espanyola amb Sab (1841) i Dos mujeres (1842-1843). Per trobar una veu narrativa femenina convincent i reivindicativa caldrà esperar fins a Emilia Pardo Bazán i Rosalía de Castro, que al pròleg de La hija del mar (1859) esmenta Mme. de Staël com una autoritat en la lluita de la dona per la igualtat. Pel que fa a la poesia, Carolina Coronado i Vicenta García Miranda s'afegiran també al discurs feminista proposat per Avellaneda.

D'entre aquestes obres, la que rep potser més directament l'impacte de Delphine és Dos mujeres. Les semblances entre ambdues novel·les no passen desapercebudes, tant pels temes com pels personatges: Mme. de Staël oposa la dona que no se sotmet a l'opinió de la societat (Delphine) a la que s'ajusta a les convencions socials (Matilde de Vernon), mentre que Avellaneda crea uns personatges amb les mateixes característiques (Catalina i Luisa respectivament) i que al final acabaran morint. Léonce troba analogia en Carlos, amb la diferència que només el primer viurà un desenllaç fatal.

Cal, altrament, fer atenció a la condició de Delphine de novel·la epistolar: amb l'ascendent reconegut de Julie ou la Nouvelle Héloïse de Jean-Jacques Rosseau (1761) o de Die Leiden des jungen Werthers de Goethe (1774), és possible que Delphine influís en obres com Las españolas náufragas de Segunda Martínez Robles (1831) o Tres amigas de Julia Asensi (1880), novel·les epistolars escrites per dones que evidencien un especial interès a potenciar la veu narrativa femenina.

La Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès conserva un exemplar de Delphine publicat per Didot a París el 1872. Es troba registrat per primera vegada al catàleg de la Biblioteca de 1874, de manera que devia arribar en un breu lapse. En aquest mateix catàleg hi apareixen dues obres més de Mme. de Staël també editades per la casa Didot, una de les quals és Corinne ou l'Italie.