La tragèdia de Silvio Pellico que obre Tragedie és Francesca de Rimini (estrenada a Milà el 1815 i publicada el 1818). Francesca, filla del senyor de Ràvena, s'uneix en matrimoni amb Lanciotto, senyor de Rimini, però està secretament enamorada del germà d'ell, Paolo, que correspon al seu amor. Quan els ...

La tragèdia de Silvio Pellico que obre Tragedie és Francesca de Rimini (estrenada a Milà el 1815 i publicada el 1818). Francesca, filla del senyor de Ràvena, s'uneix en matrimoni amb Lanciotto, senyor de Rimini, però està secretament enamorada del germà d'ell, Paolo, que correspon al seu amor. Quan els sentiments de Francesca queden al descobert el senyor de Ràvena la tanca en un convent i Lanciotto fa castigar el seu germà, però els enamorats aconsegueixen trobar-se de nou: són descoberts pel senyor de Ràvena i Lanciotto, que acaba amb la vida dels amants.

L'acció d'Eufemio da Messina (publicada el 1820 a condició de no ser representada) se situa al segle IX. Quan el rei Teodor de Sicília nega la mà de la seva filla Ludovica a Eufemio, que havia lliutat per ell contra els àrabs, Eufemio es passa al bàndol enemic i aconsegueix capturar Teodor. Davant d'aquestes circumstàncies Ludovica es tanca en un convent i es proposa convertir Eufemio, però al final s'hi acaba casant, mentre que per la seva banda el rei organitza els súbdits per lluitar contra el traïdor. Al final Teodor recupera Ludovica per la causa de Messina, Eufemio mata Teodor i Ludovica mata Eufemio.

Ester d’Engaddi (estrenada el 1832) està inspirada en el llibre d’Ester de l’Antic Testament. La tragèdia està formada per dos conflictes que tindran com a personatge clau Ester: d'una banda es veu en la situació de protegir la seva família, cristiana com ella, davant la persecució organitzada pels jueus, dirigits pel seu marit. D'altra banda, la situació d'Ester es complica quan un sacerdot pretén tenir relacions amb ella i és rebutjat: per venjar-se'n l'acusa d'adulteri i l'enverina, però abans de morir Ester revela la veritat i el seu marit assassina el sacerdot.

A Iginia d’Asti (publicada el 1831 i estrenada el 1841) Pellico aposta per la superació dels conflictes polítics: al segle XIII Ignia, filla del gibel·lí Evrardo, cònsul d'Asti, és condemnada per traïció al ser descoberta amb Giulio, guerrer güelf. Giulio no pot evitar l'execució de la jove, però mata Evrardo per venjar-la.

L’acció de Gismonda da Mendrisio (1832) té lloc al segle XII. El comte de Mendrisio té dos fills, Ariberto i Ermano. Malgrat estar promesa amb Ariberto, Gismonda acaba casant-se amb Ermano perquè el germà se'n va a lluitar amb els milanesos, els enemics. Quan cau Milà el comte intenta en va que els seus fills restableixin l'amistat. Al final Ariberto dóna la cara per Gismonda, que encara l'estima, i mor.

Leoniero da Dertona (1832) carrega contra la divisió social i defensa la reconciliació, la capacitat de perdonar mútuament, com a clau del benestar. L'acció s'esdevé durant l'Edat Medieval.

Erodiade (1832) és una adaptació del passatge bíblic que narra la decapitació de Sant Joan Baptista. Erodiade, mare de Salomé, insta Herodes, rei de Galilea, a matar Joan Baptista. Complementa l'acció la gelosia que sent Sèfora, esposa del rei, per Erodiade.

Tommaso Moro (publicada el 1833 i estrenada l’any següent) està inspirada en fets reals: Pellico converteix en tragèdia la mort de Sant Thomas More, personatge històric que s'oposà fermament a la Reforma protestant.

Clou Tragedie la traducció del poema dramàtic Manfred (1818) de Byron.

La recepció de Silvio Pellico es fonamenta tant a Catalunya com a Espanya en les memòries, Le mie prigioni (1832), i el tractat moral Dei doveri degli uomini (1834). La producció dramàtica de l'escriptor italià, però, va passar força desapercebuda: sembla que la majoria de les seves creacions no trobaren ...

La recepció de Silvio Pellico es fonamenta tant a Catalunya com a Espanya en les memòries, Le mie prigioni (1832), i el tractat moral Dei doveri degli uomini (1834). La producció dramàtica de l'escriptor italià, però, va passar força desapercebuda: sembla que la majoria de les seves creacions no trobaren aquí ni públic ni traductors i que el coneixement que se'n tenia es devia bàsicament a esporàdiques referències en diaris i revistes o edicions en francès o italià. Aquesta poca presència s'emmarca en la manca d'interès que genera en l'àmbit hispànic el drama romàntic italià, amb l'excepció de l’Adelchi de Manzoni (1822), objecte d’atenció com ho havien estat també les obres de Vittorio Alfieri.

A partir de mitjans del segle XIX es comencen a trobar en premsa i en diverses edicions valoracions de les tragèdies de Pellico: s’hi solen destacar les semblances amb el teatre d’Alfieri, així com també la inconsistència de les composicions. En un article aparegut el 1854 al Diario de Barcelona i al Diario de Palma Manuel Milà considera que el teatre de l'escriptor italià "sobresale especialmente por la pintura de pasiones particulares, cuya marcha lógica, si así puede decirse, cuya expresión fogosa, y cuyas relaciones con una situación y una acción sencilla constituyen el fondo de la composición trágica". Gaietà Vidal i Valenciano troba que a les tragèdies de Pellico "las costumbres se hallan mal estudiadas; los caracteres mal definidos, languidece la acción y decae el interés"; Joaquim Casas-Carbó destaca també que "els caràcters hi estan dèbilment traçats i l'estil [és] sense vigor i sense brillantor".

L'única tragèdia de Pellico que gaudeix de cert impacte a Catalunya i Espanya és Francesca da Rimini (1818). De tota manera, la crítica sol coincidir a qüestionar-ne el valor literari. N'és una mostra l'opinió de Josep Llausàs, que el 1841 afirma a El Museo de Familias: “Nunca tragedia excitó más encomios, pero si bien se examina, la causa estaba más en las patrióticas disposiciones de los oyentes que en el mérito intrínseco de la obra". De tota manera, cal notar que a Francesca da Rimini les referències al patriotisme es troben només en veu d'un personatge, Paolo, i que des de la percepció actual són més aviat tímides. Joaquim Casas-Carbó apunta també al talent de l'actriu Carlotta Marchionni com a clau de l'èxit de la tragèdia en terres italianes; certament, aquest paper contribuí que Marchionni es convertís malgrat la seva joventut en una actriu de referència.

La primera traducció íntegra de Francesca da Rimini va a càrrec de Miguel Pastorfido i apareix a Madrid el 1857 amb motiu de la seva representació l'octubre del mateix any al teatre de la Zarzuela. Realitza l'espectacle una companyia dramàtica italiana encapçalada per l'actriu Adelaide Ristori, que havia encarnat Francesca des dels catorze anys i es considerava deixeble de Carlotta Marchionni. La Iberia en publicà una crítica l'endemà de l'estrena: l'obra "no es de las que ofrecen más campo al genio de la actriz; y habiendo además papeles de importancia en la fábula que estuvieron muy infelices en la representación, coincidiendo esto con otra representación simultánea en que tenían fija la vista los espectadores, [...] el éxito de la Francesca no fue tan estrepitoso como el de otras tragedias".

La tragèdia va tornar a Madrid el setembre del 1861, aquesta vegada amb Carolina Santoni com a protagonista, i l'èxit de l'espectacle obligà a programar una segona representació. La primavera del 1884 Ernesto Rossi dirigirà de nou l'obra al teatre de la Comedia. Aquesta poca presència de l'obra de Pellico als escenaris espanyols contrasta amb la freqüència amb què les companyies italianes representen la Francesca da Riminide l’Infern de Dante.

A Barcelona, Josep Llausàs havia publicat el 1850 alguns fragments de la tragèdia en espanyol dins de Cuaderno de poesías y escritos en prosa, però cal esperar fins al 1869 per trobar Francesca da Rimini completa dins del setè volum de Teatro selecto antiguo y moderno, nacional y extranjero editat per Salvador Manero: Gaietà Vidal i Valenciano s'encarrega d'escollir les obres (aquesta és l'única de Pellico) i redactar les biografies corresponents, mentre que Telesforo Corada és qui duu a terme la traducció.

Alfons Maseras tradueix al català Francesca da Rimini en endecasíl·labs; l'acaba d'enllestir el febrer de 1909 a Maó, on passa una temporada de repòs a casa de la seva germana, i la publica a la "Biblioteca Popular de L'Avenç" el mateix any. Una crítica apareguda a la revista Teatralia valora positivament la traducció, realitzada “magníficament i sense esforç”, mentre que la Ilustració Catalana considera que en la traducció "no sempre l'equivalència catalana és prou justa [...] però el conjunt de la versió és ben acceptable".

Quan anys a venir Adrià Gual, director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, contacta amb Maseras per representar l'obra dins de la "Trilogia de l'amor" (també inclou Romeu i Julieta i Tristany i Isolda), el traductor aprofita l'ocasió per esmenar-la significativament. La nova versió es preestrena a Lleida i Figueres i s'estrena finalment al tatre Fortuny de Reus el 13 d'abril de 1920, amb Ampar Ferràndiz i Joan Xuclà als papers de Francesca i Paolo respectivament; el 4 de maig es representa també al teatre Goya de Barcelona amb el mateix repartiment. Al setembre es publica aquesta traducció definitiva dins de la col·lecció "La Comèdia Catalana".

Pel que fa a les altres obres, Josep Llausàs afirma a l'article de El Museo de Familias suara mencionat que Eufemio da Messina (publicada el 1820 a condició de no ser representada) "adolce del mismo vicio que la precedente: su asunto no presta tanto como el de la adúltera de Rimini, mas con todo mostró en ella Pellico más nervio poético y mayor conocimiento de la escena". Al marge de la versió de l'escriptor italià, Ramon Carnicer també compon una òpera, Eufemio di Messina, ossia, I saraceni in Sicilia (estrenada el 1832), inspirada en els mateixos fets històrics.

La Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès registra per primera vegada al catàleg de 1891 un exemplar de Tragedie de Pellico editat a Florència el 1859 que conté les seves obres dramàtiques més importants: Francesca da Rimini, Eufemio da Messina, Ester d’Engaddi (estrenada el 1832), Iginia d’Asti (1831), Gismonda da Mendrisio (1832), Leoniero da Dertona (1832), Erodiade (1832) i Tommaso Moro (1833), a més de la traducció en prosa del poema dramàtic Manfred (1818) de Byron.