La recepció de Silvio Pellico es fonamenta tant a Catalunya com a Espanya en les memòries, Le mie prigioni (1832), i el tractat moral Dei doveri degli uomini (1834). La producció dramàtica de l'escriptor italià, però, va passar força desapercebuda: sembla que la majoria de les seves creacions no trobaren ...
Llegir [+]
La recepció de Silvio Pellico es fonamenta tant a Catalunya com a Espanya en les memòries, Le mie prigioni (1832), i el tractat moral Dei doveri degli uomini (1834). La producció dramàtica de l'escriptor italià, però, va passar força desapercebuda: sembla que la majoria de les seves creacions no trobaren aquí ni públic ni traductors i que el coneixement que se'n tenia es devia bàsicament a esporàdiques referències en diaris i revistes o edicions en francès o italià. Aquesta poca presència s'emmarca en la manca d'interès que genera en l'àmbit hispànic el drama romàntic italià, amb l'excepció de l’Adelchi de Manzoni (1822), objecte d’atenció com ho havien estat també les obres de Vittorio Alfieri.
A partir de mitjans del segle XIX es comencen a trobar en premsa i en diverses edicions valoracions de les tragèdies de Pellico: s’hi solen destacar les semblances amb el teatre d’Alfieri, així com també la inconsistència de les composicions. En un article aparegut el 1854 al Diario de Barcelona i al Diario de Palma Manuel Milà considera que el teatre de l'escriptor italià "sobresale especialmente por la pintura de pasiones particulares, cuya marcha lógica, si así puede decirse, cuya expresión fogosa, y cuyas relaciones con una situación y una acción sencilla constituyen el fondo de la composición trágica". Gaietà Vidal i Valenciano troba que a les tragèdies de Pellico "las costumbres se hallan mal estudiadas; los caracteres mal definidos, languidece la acción y decae el interés"; Joaquim Casas-Carbó destaca també que "els caràcters hi estan dèbilment traçats i l'estil [és] sense vigor i sense brillantor".
L'única tragèdia de Pellico que gaudeix de cert impacte a Catalunya i Espanya és Francesca da Rimini (1818). De tota manera, la crítica sol coincidir a qüestionar-ne el valor literari. N'és una mostra l'opinió de Josep Llausàs, que el 1841 afirma a El Museo de Familias: “Nunca tragedia excitó más encomios, pero si bien se examina, la causa estaba más en las patrióticas disposiciones de los oyentes que en el mérito intrínseco de la obra". De tota manera, cal notar que a Francesca da Rimini les referències al patriotisme es troben només en veu d'un personatge, Paolo, i que des de la percepció actual són més aviat tímides. Joaquim Casas-Carbó apunta també al talent de l'actriu Carlotta Marchionni com a clau de l'èxit de la tragèdia en terres italianes; certament, aquest paper contribuí que Marchionni es convertís malgrat la seva joventut en una actriu de referència.
La primera traducció íntegra de Francesca da Rimini va a càrrec de Miguel Pastorfido i apareix a Madrid el 1857 amb motiu de la seva representació l'octubre del mateix any al teatre de la Zarzuela. Realitza l'espectacle una companyia dramàtica italiana encapçalada per l'actriu Adelaide Ristori, que havia encarnat Francesca des dels catorze anys i es considerava deixeble de Carlotta Marchionni. La Iberia en publicà una crítica l'endemà de l'estrena: l'obra "no es de las que ofrecen más campo al genio de la actriz; y habiendo además papeles de importancia en la fábula que estuvieron muy infelices en la representación, coincidiendo esto con otra representación simultánea en que tenían fija la vista los espectadores, [...] el éxito de la Francesca no fue tan estrepitoso como el de otras tragedias".
La tragèdia va tornar a Madrid el setembre del 1861, aquesta vegada amb Carolina Santoni com a protagonista, i l'èxit de l'espectacle obligà a programar una segona representació. La primavera del 1884 Ernesto Rossi dirigirà de nou l'obra al teatre de la Comedia. Aquesta poca presència de l'obra de Pellico als escenaris espanyols contrasta amb la freqüència amb què les companyies italianes representen la Francesca da Riminide l’Infern de Dante.
A Barcelona, Josep Llausàs havia publicat el 1850 alguns fragments de la tragèdia en espanyol dins de Cuaderno de poesías y escritos en prosa, però cal esperar fins al 1869 per trobar Francesca da Rimini completa dins del setè volum de Teatro selecto antiguo y moderno, nacional y extranjero editat per Salvador Manero: Gaietà Vidal i Valenciano s'encarrega d'escollir les obres (aquesta és l'única de Pellico) i redactar les biografies corresponents, mentre que Telesforo Corada és qui duu a terme la traducció.
Alfons Maseras tradueix al català Francesca da Rimini en endecasíl·labs; l'acaba d'enllestir el febrer de 1909 a Maó, on passa una temporada de repòs a casa de la seva germana, i la publica a la "Biblioteca Popular de L'Avenç" el mateix any. Una crítica apareguda a la revista Teatralia valora positivament la traducció, realitzada “magníficament i sense esforç”, mentre que la Ilustració Catalana considera que en la traducció "no sempre l'equivalència catalana és prou justa [...] però el conjunt de la versió és ben acceptable".
Quan anys a venir Adrià Gual, director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, contacta amb Maseras per representar l'obra dins de la "Trilogia de l'amor" (també inclou Romeu i Julieta i Tristany i Isolda), el traductor aprofita l'ocasió per esmenar-la significativament. La nova versió es preestrena a Lleida i Figueres i s'estrena finalment al tatre Fortuny de Reus el 13 d'abril de 1920, amb Ampar Ferràndiz i Joan Xuclà als papers de Francesca i Paolo respectivament; el 4 de maig es representa també al teatre Goya de Barcelona amb el mateix repartiment. Al setembre es publica aquesta traducció definitiva dins de la col·lecció "La Comèdia Catalana".
Pel que fa a les altres obres, Josep Llausàs afirma a l'article de El Museo de Familias suara mencionat que Eufemio da Messina (publicada el 1820 a condició de no ser representada) "adolce del mismo vicio que la precedente: su asunto no presta tanto como el de la adúltera de Rimini, mas con todo mostró en ella Pellico más nervio poético y mayor conocimiento de la escena". Al marge de la versió de l'escriptor italià, Ramon Carnicer també compon una òpera, Eufemio di Messina, ossia, I saraceni in Sicilia (estrenada el 1832), inspirada en els mateixos fets històrics.
La Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès registra per primera vegada al catàleg de 1891 un exemplar de Tragedie de Pellico editat a Florència el 1859 que conté les seves obres dramàtiques més importants: Francesca da Rimini, Eufemio da Messina, Ester d’Engaddi (estrenada el 1832), Iginia d’Asti (1831), Gismonda da Mendrisio (1832), Leoniero da Dertona (1832), Erodiade (1832) i Tommaso Moro (1833), a més de la traducció en prosa del poema dramàtic Manfred (1818) de Byron.
Llegir [-]