El 1835 Alphonse de Lamartine publicava un recull de notes: Souvenirs, impressions, pensées et paysages pendant un Voyage en Orient 1832-1833 ou Notes d’un voyageur . Es tractava de la publicació de les entrades d’un diari redactat durant els setze mesos que durà aquest periple, notes que ocuparen tres volums ...

El 1835 Alphonse de Lamartine publicava un recull de notes: Souvenirs, impressions, pensées et paysages pendant un Voyage en Orient 1832-1833 ou Notes d’un voyageur. Es tractava de la publicació de les entrades d’un diari redactat durant els setze mesos que durà aquest periple, notes que ocuparen tres volums de l’obra completa de Lamartine.

El llibre narra el viatge que el poeta realitzà, juntament amb la seva esposa i la seva petita filla Julie –que morí a Beirut a l’edat de dotze anys– entre el 1832 i el 1833. Partiren de Marsella vers Orient mitjà el juliol de 1832 en una luxosa embarcació noliejada pel poeta. Visitaren, entre d’altres, Grècia, Malta, Xipre, Palestina, el Líban, Síria, Turquia, Sèrbia i els països balcànics.

El Voyage en Orient 1832-1833 creà un nou discurs sobre el món oriental, malgrat que el poeta exposi que “Les notes que he consentit donar aquí als lectors no tenen cap d’aquests mèrits. Jo les lliuro a contracor; només són bones per als meus records; estaven destinades només a mi mateix. No hi ha ni ciència, ni història, ni geografia, ni costums”. N’és una mostra la caiguda en desús de l’expressió Terra Santa a favor d’Orient: les peregrinacions religioses deixaren lloc al descobriment d’un món exòtic al Mediterrani. I és que Lamartine, com ha apuntat D. Brahimi, “viatja com a poeta, cosa que en el seu propi llenguatge significa que a la vegada ho fa com a home sensible, com a pensador i com a escriptor”. Potser això explica per què Lamartine insistia que la seva intenció restava lluny de proporcionar material classificable dins la literatura de viatges: “Un llibre, o millor dit un poema sobre l’Orient, M. de Chateaubriand l’ha fet en l’Itinéraire”. Així i tot, si bé Lamartine no pretenia pas emular l’autor de l’Itinéraire de Paris à Jerusalem (1811), les notes que oferí s’acabaren convertint en un punt de referència en el coneixement del món oriental.

Tant és així que, més enllà del valor literari de l’obra, el Voyage en Orient 1832-1833 conté una valuosa informació política i social sobre el Líban, Síria i Palestina. També ofereix notícies sobre Damasc, ciutat allunyada de les rutes comercials pel Mediterrani, i exposa una nova perspectiva sobre Turquia: a principis del vuit-cents l’imaginari espanyol sostenia una idea negativa dels turcs, però Lamartine proporcionà una visió del país otomà allunyada de prejudicis històrics.

Per al poeta aquest viatge representà el pas de la vida contemplativa a la vida activa, ja que, un cop retornat a França, fou elegit diputat pel districte francès de Bergues i s’endinsà en la política. Ara bé, el 1850 tornà a Orient i d’aquest nou viatge en sortí un altre llibre d’impressions: Nouveau voyage en Orient: 1850. Es consolidava, així, la tendència orientalista demostrada ja el 1832 i molt en voga a l’Europa del xix.

D’aquestes notes de viatge la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès en conserva un exemplar en francès, que forma part del projecte d’edició de les obres completes que el mateix Lamartine emprengué entre el 1860 i el 1866, tres anys abans de morir. De fet, en constitueix el volum sisè, setè i vuitè, editats a París el 1861.

Si Alphonse de Lamartine era precisament un dels escriptors més difosos a la península ibèrica al llarg del segle xix, el Voyage en Orient 1832-1833 ou Notes d’un voyageur (1835) no en resta pas al marge. Es té notícia d’unes cinc edicions publicades a Espanya entre el 1840 i el ...

Si Alphonse de Lamartine era precisament un dels escriptors més difosos a la península ibèrica al llarg del segle xix, el Voyage en Orient 1832-1833 ou Notes d’un voyageur (1835) no en resta pas al marge. Es té notícia d’unes cinc edicions publicades a Espanya entre el 1840 i el 1877, si bé aquí s’hi ha de sumar l’apareguda a París (amb traducció d’Eugenio de Ochoa) el 1843 i les dues traduccions mexicanes del 1856 i del 1874, respectivament. Cal matisar, també, que les cinc edicions que sorgiren a la península ibèrica es publicaren amb títols diferents: dues aparegueren com Viaje a Oriente. 1832-33 el 1840 i el 1847, mentre que les tres restants es publicaren amb el nom de Viaje a la Palestina. 1832-1833 (1844, 1877).

A més, també són destacables les aparicions fragmentàries d’aquestes notes de viatge en diverses publicacions periòdiques. El 14 de novembre de 1835 –el mateix any de la publicació del Voyage a França– el diari “El Español” oferia un fragment de l’obra. El mateix feia anys més tard la revista “El Pensamiento” (1848-1849): en publicava un extret titulat, però, “Jerusalem”, sense incloure-hi cap altre tipus d’anotació referent ni a l’autoria ni al traductor.

François René de Chateaubriand es consolidà, amb l’Itinéraire de Paris à Jerusalem (1811) –i ben aviat el seguí Lamartine amb el Voyage– com el paradigma de la literatura de viatges pel Mediterrani oriental, ben escassa en llengua espanyola fins llavors. Els prejudicis existents envers Turquia es trencaren gràcies a obres com les dels romàntics francesos, llargament citats en llibres de viatges al llarg del vuit-cents. Fins i tot el Voyage en Orient: 1832-1833, ou, Notes d'un voyageur, es convertí en un referent i en un llibre de lectura obligatòria, fet que li atorgà un espai en les prestatgeries de les biblioteques particulars. I també de les públiques: la biblioteca municipal de San Sebastián conserva els quatre volums de la Histoire de la Turquie de Lamartine (1854-1855), així com també el Noveau Voyage en Orient (1850), donats tots ells pel Duque de Mandas, polític i diplomàtic donostiarra.

De fet, són nombrosos els diplomàtics que se servien de les descripcions del poeta i en reproduïen fragments sencers o bé el citaven amb freqüència. Antonio de Zayas (A Orillas del Bósforo, 1912) manifestava que “Basta una residencia de dos o tres meses en Turquía, para apreciar que cuánto acierta Lamartine al afirmar que es la turca la más noble y digna de las razas que conviven en la Península Ilírica”. Altres es mostraven incapaços de superar les descripcions lamartinianes, com Ordóñez Ortega (Una Misión Diplomática en Indochina, 1882): “Después de leer las admirables páginas que Lamartine consagra al Bósforo [...] sería loca temeridad el pretender bosquejar siquiera, sin poseer una paleta mágica las variadas perspectivas que ofrece el Bósforo con sus aguas de un azul diáfano”. De la mateixa manera, els títols d’alguns reculls de viatges del segle xix emanen un fort eco del Voyage lamartinià: el Viaje a Oriente, de Madrid a Constantinopla d’Adolfo de Mentaberry (1867); o Siria y el Líbano, de Manuel Quintana (1877); i encara el Viaje a Oriente de la fragata de guerra Arapiles (1882) i el Diario de un viaje a Oriente, de Vicente Moreno de la Tejera (1877). És aquest també el cas de Verdaguer i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), on el ressò de Lamartine es percep, a més, en la intencionalitat de l’obra: esdevenir la relació literària d’un home que “viatja com a poeta”.

Malgrat tot, Lamartine rebé crítiques per l’exageració en les descripcions i la inexactitud d’algunes dades. El 1846, deu anys més tard de l’aparició del Voyage, es publicava a Barcelona un Nuevo viaje a Jerusalem o sea Cartas Familiares sobre la Tierra Santa y los diferentes pueblos que la habitan, sus creencias religiosas, costumbres, política, etc., con una crítica impugnación del viaje a Oriente del S. D. Alfonso de Lamartine, escritas y dirigidas por el Prbo. F. J. A. al R. José Maria Rodríguez Prbo., quien las publica. Cal pensar, però, que el paisatge evoluciona i que allò que es narrava el 1832 distava en certa mesura d’allò que un viatger de l’últim terç de segle podia observar. De fet, el mateix Lamartine ho expressava així: “Tot ha canviat en aquest teatre mòbil de la política occidental i oriental. Allò que era cert el 1834 seria una falta de sentit el 1850. Déu ha bufat en aquests deserts, i ha imprès altres formes i altres ondulacions a la superfície de l’Orient”.

A part de les dues edicions del Voyage en Orient 1832-1833 publicades a Llatinoamèrica, també testimonia el ressò de Lamartine en aquests països hispanoparlants la difusió que en feia el novel·lista brasiler Machado de Assis, que també donà a conèixer les obres d’Alexandre Dumas. En el cas català, és de remarcar l’obra pitarresca Un viatje a Orient (Qüento oriental) (1874) que, malgrat ser una narració allunyada de la literatura de viatges, manifesta una clara reminiscència lamartiniana en el títol. Ja entrat el segle xx trobem unes Impressions d’un viatge a Terra Santa i Orient: 1930: Grècia, Turquia, Síria, Palestina, Egipte, Itàlia, França, Espanya de Salvador Anticó (1931), així com el Viatge a Orient de Joan Teixidor (1969) i el de Maria Antònia Salvà, fet en companyia de Miquel Costa i Llobera el 1907.

Respecte a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, cal explicar que les Notes d’un voyageur lamartinianes ja figuraven en l’inventari de l’Ateneo Catalán, datat aproximadament entre el 1860 i el 1872. Ara bé, aquí se’ns diu que els dos volums (i no tres, com apareixeran més endavant) del Voyage en Orient daten del 1859 i foren publicats a París. En canvi, l’exemplar que se cita en el catàleg del 1874 de l’Ateneu Barcelonès conté tres volums impresos el 1861, fet que concorda amb la informació que apareix en el catàleg del 1891. Sigui com sigui, la presència, tan precoç, de Lamartine a l’Ateneu Barcelonès ve avalada per les 28 obres amb les quals la biblioteca comptava a l’última dècada del vuit-cents. De fet, a finals de segle només és superat per Émile Zola i Edmond de Goncourt.

Però el ressò del Voyage en Orient es continuava manifestant a principis del segle xx: n’hi ha una edició el 1918 (amb traducció de Vicente Clavel) i una altra el 1924. Així mateix, el 1933 i en motiu del centenari de la publicació d’aquestes notes, el Haut-Comissariat en Syrie et au Liban edità un llibre titulat Lamartine et Le voyage en Orient, 1833. Igualment també prosseguia el ressò del Voyage en autors com ara Blasco Ibáñez (Oriente). El valencià havia visitat Istanbul el 1907 (una època de forta crispació política) i a voltes se servia de les pàgines relatades per Lamartine en les cròniques i els articles que redactava per a la premsa madrilenya i de Buenos Aires, on hi publicava sovint.