Goethe publicava, el 1819, Westöstlicher Diwan ( Divan occidental-oriental ), una col·lecció poètica on l’autor dialoga amb la poesia oriental. El 1861 l’editorial francesa Hachette editava l’obra Poésies diverses, pensées, Divan oriental-occidental amb una nova traducció de Jacques Porchat, on s’aplega bona part de la poesia de Goethe. Constitueix el ...

Goethe publicava, el 1819, Westöstlicher Diwan (Divan occidental-oriental), una col·lecció poètica on l’autor dialoga amb la poesia oriental. El 1861 l’editorial francesa Hachette editava l’obra Poésies diverses, pensées, Divan oriental-occidental amb una nova traducció de Jacques Porchat, on s’aplega bona part de la poesia de Goethe. Constitueix el primer tom de les Oeuvres en francès de l’alemany, una col·lecció de deu volums que ja es trobava a la Biblioteca de l’Ateneo Catalán durant els anys 60 i 70 del vuit-cents. De fet, l’exemplar que es conserva a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès té la inscripció de l’Ateneo Catalán al llom del llibre, fruit, suposem, d’una enquadernació de les dues parts de què consta l’obra. D’una banda, hi ha les Poésies –formades en gran part per sonets, balades, elegies, cançons, paràboles i epigrames. De l’altra, hi ha les Pensées (en rima i en prosa) i el Divan oriental-occidental, format per dotze llibres més l’apèndix de les Notes et dissertations pour aider à l’intelligence du Divan oriental-occidental, on Goethe glossa determinats conceptes com la vida i la poesia d’aquests pobles, en especial del persa.

L’interès de Goethe per la poesia oriental parteix de la lectura del Sakuntala, el drama poètic de l’indi Kalidara traduït per l’anglès Foster. Fou, però, l’amistat amb Herder, mantinguda fins el 1795, la que sembrà en el poeta alemany la curiositat pel món oriental (recordem que Herder tractà a bastament aquest tema en el tractat Vom Geist der hebräischen Poesie (Història de la poesia dels hebreus), 1782-83). Aquesta curiositat s’expandí amb l’estudi de l’àrab i del persa, així com en la traducció de l’Alcorà. Goethe també s’interessava per les versions de Hartmann i de Joseph von Hammer de la literatura persa. Si bé Weimar era la seu del classicisme, Heidelberg i Jena –aquesta última al costat de Weimar– ho eren especialment de la manifestació d’una de les noves modes romàntiques esteses per Europa: l’exotisme.

El 1814 Goethe emprengué un viatge per les terres del Rin i del Main que el predisposà vivament en la tasca de la confecció del Diwan. Havia llegit, a més, l’obra de Hafis a partir de la traducció alemanya de Von Hammer, fet que el motivà encara més en l’exploració de les cultures orientals. De les tres obres de què consta el volum que es conserva a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, el Divan oriental-occidental és la que millor recull aquest afany orientalista. Està dividit, com s’apuntava més amunt, en dues parts, la primera de les quals inclou els poemes (aplegats en dotze llibres) que donen raó al títol. Val a dir que la dualitat del caràcter i de l’obra de Goethe es palesa en l’estructura del Diwan: els llibres estan agrupats per parelles antagòniques, de tal manera que el Llibre de Timur, consagrat a la política, és seguit pel Llibre de Zuleika, dedicat a l’amor. De fet, Zuleika, imaginària receptora de les poesies, s’assimila a Marianne von Willemer, esposa d’un banquer de Frankfurt, i amb qui el poeta mantingué una copiosa correspondència –publicada el 1877– arran del viatge al Rin del 1814. De fet, no només algunes de les poesies del Diwan estan dedicades a Zuleika, sinó que es creu que la mateixa Marianne n’era l’autora. La segona part del Diwan consta del comentari o les notes per a millor comprendre el recull poètic oriental, confegides el 1818 amb l’ajuda eventual del professor Kosegarten. Aquests apunts beuen de diverses fonts alemanyes i estrangeres, antigues i modernes, i en part també dels Viaggi de Pietro della Valle. Cal afegir que, un cop publicat el Westöstlicher Diwan, Goethe encarregà al seu amic Carl Friedrich Zelter que el musiqués.

No hi ha dubte que el Werther i el Faust , sobretot, eclipsaren el possible ressò que la resta d’obres de Goethe podia tenir a la península ibèrica. Si hi afegim, a més, que no és fins a la segona meitat del segle xix que les obres de Goethe penetraren, ...

No hi ha dubte que el Werther i el Faust, sobretot, eclipsaren el possible ressò que la resta d’obres de Goethe podia tenir a la península ibèrica. Si hi afegim, a més, que no és fins a la segona meitat del segle xix que les obres de Goethe penetraren, amb més o menys empenta, a casa nostra, resulta evident que l’eco de les Poésies diverses, de les Pensées i del Divan oriental-occidental (aplegats tots tres sota el volum factici francès del 1861 conservat a l’Ateneu Barcelonès) fou gairebé insignificant.

De fet, no existeix cap traducció espanyola al llarg del vuit-cents ni del Westöstlicher Diwan ni del conjunt de la poesia i els pensaments de Goethe. Cal esperar que Joan Maragall publiqui, el 1910, els Pensaments d’en Goethe i que vint-i-dos anys més tard ho faci en espanyol la Revista de Occidente en traducció d’E. Imaz (Pensamientos, 1932). A banda de Maragall, hi ha també Jeroni Zanné, que traduí Disset sonets de Goethe (1906), i la Generalitat de Catalunya, que en el centenari de la mort del poeta edità una Antologia de l’obra de l’alemany per a les escoles de Catalunya (1932), on es mostren balades i cançons, alguns poemes, una selecció de pensaments i fragments d’algunes peces teatrals.

És evident que l’absència de traduccions d’aquestes obres no s’explica pas per una manca d’interès o d’importància. El Westöstlicher Diwan, per la seva banda, és representatiu de la capacitat de Goethe per a crear un nou estil poètic en plena maduresa: tenia seixanta-cinc anys quan el 1814 viatjà a l’àrea del Rin i del Main en companyia dels Willemer. Aquest recull poètic parla de l’amor, de Déu, de la missió del poeta, de l’amistat, de la renúncia. Sovint s’ha vist en el Diwan una simple evasió cap a un món llunyà, un “alliberament del present”, però és molt més que això: es tracta d’una emancipació més essencial i profunda, que afecta la vida interior del poeta. És el relat de les coses petites, de la felicitat simple i concreta, la poesia “de la vida més intensa, filtrada i tancada en el menor espai”. És així que s’entén que la innovació que suposà la publicació del Diwan, en tant que traslladava les bases de la poesia oriental en sòl germànic, fructificà en nombroses imitacions: Heine i Mirza Schaffy en són uns bons exemples.

G. Gabetti ha dit del Diwan que és l’equilibri “entre l’adhesió al classicisme [...] i la sensibilitat per als nous valors estètics i místics”. I potser no hauria pogut ser d’altra manera: el pas que efectuà Goethe entre aquests dos corrents s’assenta, com afirma Gabetti, en la “nova experiència cultural en què les dues tendències oposades han pogut confluir plegades, tot produint una riquesa imprevisible i una novetat d’acords”: en el Diwan. Aquesta idea es podria aplicar al volum factici de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que aplega poesies i metres neoclàssics, juntament amb pensaments, màximes i reflexions que conserven millor el sentit pictòric que acompanyà Goethe al llarg de la vida (recordem que es conserven uns dos mil paisatges de Goethe, la meitat dels quals són italians). I enmig de tot això hi ha el Diwan, que actua de pont i de punt d’equilibri entre aquests dos pols.

A diferència del que succeïa en ocasions anteriors, Goethe aconseguí fixar, en el Diwan, un sòlid interès pel món oriental: moltes vegades sentí un impuls envers la llengua persa o els textos aràbics, però cap no havia fructificat com ho féu el Diwan. Es formà, a més, a poc a poc, perquè tres anys més tard de l’inici de la seva composició Goethe encara ampliava el volum. N’és un exemple el fet que l’edició alemanya definitiva (Stuttgart, 1827) –de la qual suposem que deriva el volum francès del 1861, conservat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès– conté quaranta noves composicions. No ha d’estranyar el fet que l’exemplar d’aquesta biblioteca sigui en llengua francesa. És sabut que França exercia, entre nosaltres, de filtre del pensament romàntic europeu, tal com ho demostra el fet que de les deu obres de Goethe que figuren en el catàleg d’aquesta biblioteca del 1891 només una és en alemany (la resta, òbviament, són en francès).

Fins a la dècada del 1860-1870 no existeix a Catalunya un coneixement de la llengua i de la cultura alemanyes que vagi més enllà d’una iniciativa individual. És gràcies a l’aparició de La Abeja el 1862, la “Revista científica y literaria ilustrada, principalmente extractada de los buenos escritores alemanes” publicada per A. Bergnes de las Casas, que es comença a observar un interès per les lletres alemanyes. Goethe és un dels autors més citats, traduïts i versionats de la revista, si bé és cert que no hi hem localitzat cap referència al Westöstlicher Diwan. Més aviat, sembla que el ressò d’aquesta obra es circumscriu a una esfera regional més limitada: Tomàs Aguiló redacta un article, “Los árabes”, a la revista La Palma (13-XII-1840), on tradueix una poesia del Divan extreta de la versió francesa. També a Mallorca, com apunta R. Pageard, Miguel Zavaleta “introdueix el gust d’Orient, tot fent ressonar els ecos del Divan, de Goethe, i els perfums d’harem de Victor Hugo o d’Arolas”.

Ara bé, és obligat atorgar a l’alemany el mèrit de la influència que exercí sobre determinades figures de la literatura catalana, com ara Joan Maragall. No només es tracta d’un mer coneixement de les obres de l’alemany, el de Maragall, sinó més aviat d’una empremta que s’estén des de la lectura del Werther als vint-i-un anys fins a la traducció de la Ifigènia i d’alguns dels Lieder. I enmig d’aquest camí sobresurt la traducció, abans mencionada, que Maragall acabà el juliol del 1910 dels Pensaments goethians, publicats el mateix any a la Biblioteca popular de L’Avenç.

En resum, Goethe arribà tard a Espanya i ho féu de manera irregular i sobretot en llengua francesa. Fou, el seu, més aviat un coneixement parcial reduït a cercles literaris i intel·lectuals il·lustrats. En canvi, les balades, els Lieder i els relats històrics (com ara el Goetz de Berlichingen, traduït en part per Milà i Fontanals el 1846) sí que tingueren una més alta acceptació entre els lectors espanyols.