En el pròleg de la traducció en vers de Manfredo a càrrec de José Alcalá Galiano i Fernández de las Peñas (1861), Antonio Alcalá Galiano apunta que “lord Byron es más nombrado que verdaderamente conocido en nuestra patria, donde son pocos los que han leído sus obras en su lengua original y en su forma primitiva, supliendo la falta de una y otra una versión en prosa francesa”. De fet, en observar el nombre de traduccions espanyoles de l’obra de Byron ens adonem que les edicions parisenques representen gairebé la totalitat de les traduccions del lord anglès durant el segle xix, i que són poques les edicions peninsulars de la producció byroniana. En són una mostra els relats que formen el segon volum de l’obra completa, aquells tales novel·lats i editats a París entre el 1827 i el 1830 que gaudiren d’un considerable ressò arreu d’Europa. Així i tot, també se’n publicaven versions a la premsa peninsular, que no només era una font important d’articles i comentaris de l’obra de lord Byron, sinó un dels receptacles més prolífics de les seves traduccions.
Ja el 1818 La Minerva o El Revisor general publicava una versió en prosa d’El Sitio de Corinto, una obra que també es traduiria, si bé en vers i parcialment, el 1835 a El Artista (en traducció de Trueba y Cossío). N’existeixen també dues edicions barcelonines, una del 1838 i l’altra del 1858, totes dues traduïdes directament del francès. Un altre tale amb un eco a la premsa més limitat és Parisina, traduït per H. Vedia al Semanario Pintoresco Español el 1841 i novament el 1848 en el tercer número d’El Pensamiento. També fou adaptat, en versos de Manuel Cañete, The Giaour (1845, El Español). Per la seva banda, La Crónica científica y literaria, de José Joaquín de Mora, publicava el 1819 un fragment del Childe Harold’s Pilgrimage, una obra que el mateix Mora criticaria. El 1855 L. S. Huidoro donà a conèixer La Despedida de Childe Harold, una versió del Childe Harold’s Good Night publicada a La Revista de Ciencias, Literatura y Artes. Encara el 1879 n’aparegué una edició a Santiago, i Antonio Ledesma traduí l’obra el 1884 a Almeria. I a Bogotà es publicà Childe Harold (Partial), la traducció d’un fragment del poema a càrrec de Miguel Antonio Caro.
Sens dubte, però, aquella obra que gaudí de més influència en les publicacions periòdiques vuitcentistes fou el volum poètic Hebrew Melodies (1815). El Semanario Pintoresco Español, la revista de R. Mesonero Romanos, s’abocà d’una manera decisiva en la reproducció dels poemes byronians. En publicà, el 1851, dotze sota el títol de Melodías hebbeas [sic], cinc dels quals es reeditarien a la mateixa revista el 1854. És evident que aquest llibre tingué un eco considerable, perquè també n’aparegueren versions a El nene (21-IV-1860), amb traducció de F. L. de Henales, un dels editors de la revista, que també publicà la segona estrofa d’un poema byronià el 14 de gener del 1860; a La Fe, la revista mallorquina de Josep M. Quadrado, on Tomàs Aguiló versionà nou poemes del lord anglès el 1844, i a El siglo ilustrado, que publicà anònimament el 1868 set poemes en prosa. També n’existeixen versions d’Antonio Arnaos (incorporà dos poemes en el volum Melancolías, rimas y cántigas, 1857) i de Gustavo Adolfo Bécquer.
És interessant resseguir la recepció d’un dels poemes d’aquestes Hebrew Melodies, “I saw the weep...”: el 1858 el canari José Palacio Sansón en feia una versió al diari parisenc Correo de Ultramar, mentre que El Semanario Popular en publicava una altra, anònima i en prosa, el 1863, i La Abeja donava a conèixer la que realitzà Aurelio Queral, titulada “A María Chalworth”, el 1866. Finalment, Manuel de Palacio en féu una paròdia (“Os vi rabiar”), apareguda el 1867 a l’Almanaque de Gil Blas.
L’empremta de lord Byron en la premsa i en alguns escriptors determinats també es manifestava a través del ressò causat per les obres menors del poeta. El Censor, publicat a Madrid entre el 1820 i el 1822, conté unes Imprecations of Lord Byron in Stanzas: Translated from the English. Més endavant, la Revista Española (1833) ressenya la traducció en espanyol apareguda a Londres de The Venetian Songs of Lord Byron, i dos anys i mig més tard publica una crítica del Marino Faliero de Casimir Delavigne, on es compara amb el drama homònim de Byron. El mateix 1833 aparegué Preludios de mi lira, poemari de Manuel de Cabanyes que destil·la un cert deix byronià, manifestat en la composició “A Cintia”. Ja cap als anys 40 la Revista de Madrid oferia una traducció d’un poema de lord Byron dedicat a Napoleó (“’Tis done – but yesterday a King”) així com també una imitació confessa del poeta anglès, titulada Darkness. Una “Oda a Napoleó”, en traducció de B. J., era també publicada a La Renaixensa el 1874. Així mateix, La Alhambra, la revista d’arts i lletres granadina, editava versions d’alguns poemes byronians, com ara Un Fragmento de Byron i Imitación de Byron, les dues de Juan Valera.
L’eco de la producció teatral byroniana que s’observa en la premsa de l’època és certament discret. En són una excepció, tanmateix, Don Juan, Manfred i, en menor grau, Cain: perquè aquests drames, amb els seus plantejaments radicals i heterodoxos, sacsejaren els fonaments del romanticisme peninsular. De fet, Manfred és considerada l’obra de lord Byron que més impacte causà a l’Espanya del vuit-cents: n’hi ha un total de quatre edicions, si bé també se’n coneix la traducció d’algunes parts. El Artista publicà The Malediction, a Fragment Imitating “Manfred”, de Salas y Quiroga; i La Alhambra donà a conèixer Al Sol: Paráfrasis de un fragmento del Manfredo, a càrrec de Juan Valera. Un cas curiós és el de la Revista de Ciencias y Artes, que publicà Manfred, Drama in Three Acts, Translated from the Original English of Lord Byron (1857) a càrrec de la mare de Fernán Caballero, Francisca Larrea, morta, però, el 1838. Luigi Monteggia, en el famós article “Romanticismo” publicat a El Europeo (25-X-1823) –revista que conté algunes, però poques, referències a lord Byron, entre les quals destaca la condemna del tribunal del banc del rei d’Anglaterra de The Vision of Judgement, com a “libelo infamatorio contra Jorge 3º y el monarca reinante”– explica que Manfred és un “escollo de este estilo” (el romàntic) perquè “las ideas tristes se vuelven demasiado terribles y fantásticas, [...] entonces la poesía se convierte otra vez en un juego de palabras, y cesa de interesar a la mente y al corazón”. De Manfred també n’hi ha versions en altres llengües (el 1818 Silvio Pellico en donava a conèixer una traducció en prosa) i composicions musicals: R. Schumann compongué un poema dramàtic (1848-1851), i el mateix féu P. I. Txaikovski el 1885.
De fet, tant Manfred com Cain (amb tres edicions al vuit-cents) representen la revolta de l’home envers el món, injust i incomprensible. I si aquesta revolta arrelà en algun escriptor espanyol, aquest és, sens dubte, José de Espronceda. Les coincidències temàtiques d’aquests drames amb El estudiante de Salamanca (1840) i El diablo mundo (1841) són remarcables. Però és que aquestes peces d’Espronceda també comparteixen qüestions formals amb Don Juan, l’altra famosa obra de Byron editada en cinc ocasions a la península ibèrica durant el segle xix: l’ús de la sàtira.
En definitiva, lord Byron intentà adaptar-se a les situacions vitals a través de les seves obres, fet que explica la variabilitat de la seva producció. Tant Manfred, Cain com Childe Harold’s Pilgrimage representen l’aspecte melancòlic, trist i funest davant de les imperfeccions de la vida, mentre que Don Juan es contraposa i mostra l’humor burleta que pretén desemmascarar la hipòcrita façana de la realitat. No es tracta, però, d’una oposició de valors, sinó més aviat d’una complementarietat ja definida en el tarannà camaleònic del poeta que ajudà a crear i consolidar el polèmic mite byronià.
Llegir [-]
Entreu